Teatre del segle XIX

1. Teatre del segle XIX

2. Dates històriques • 1833: règim liberal, exclaustracions, desamortitzacions, • 1868: sexenni liberal. La 1a República. • 1874: Restauració borbònica

3. Fets històrics • Cap a 1840, la línia que separa la menestralia de la pagesia es fa més flexible, la qual cosa provoca l’aparició d’una classe social nova: l’obrera, el proletariat. Com a conseqüència de l’expansió topogràfica: • Teatres d’estiu, en envelats, places, jardins, construccions de fusta,... Com a conseqüència de l’expansió demogràfica: • Tallers (entitats populars)

4. La vida teatral (1800-1850) • Teatre popular • Teatre de “sala i alcova”, en pisos • Teatre públic (reglamentat per la Monarquia)  Teatre de la Santa Creu (monopoli fins 1833)  teatre en vers, en castellà o en italià  en català, només sainets • Teatre particular (societats en clubs privats) •  el Liceu (1847)

5. L’evolució dels gèneres dramàtics • Sainet: peça breu de caràcter còmic que caricatura situacions quotidianes desmesurades o idealitzant-les. En heptasíl·labs assonantats. Fixa l’atenció, en funció dels propòsits de l’autor, a una de les capes socials de l’època. Aquest gènere teatral experimenta un gran creixement entre 1864 (L’esquella) i 1879 (primera obra de Guimerà).

6. Els gèneres dramàtics II • Comèdia burgesa de costums: representa l’evolució del sainet, quan eixampla les seves dimensions i en apropar-se més als personatges. També retrata la quotidianitat i, com a conseqüència, el català és considerat l’idioma més idoni. També experimenta un gran creixement entre 1864 i1879.

7. Els gèneres dramàtics III • Drama romàntic històric o lacrimogen: encara que s’hi parli d’una temàtica que evoca fets i personatges de la història nacional catalana, hom no hi discuteix el castellà com a “idioma d’escenari”. • canvia la perspectiva històrica: TIÓ (1840) • canvi lingüístic: ANGELON (1856)

8. FREDERIC SOLER

9. 1a època: Serafí PITARRA • Sobresurt en algun d’aquests tallers per la seva facilitat per crear i caricaturar personatges. • Estrena algunes peces còmiques amb el pseudònim de Serafí Pitarra, la paternitat de les quals, però, rebutjarà. • Escriu sainets i paròdies dels drames romàntics seriosos • Caricatura la història de Catalunya, cosa que, per tant, l’allunya, volgudament, de la Renaixença. • Participa en l’agrupació “La Gata”.

10. “La rosa i la murtra” • Si la rosa és la columna vertebral, la murtra és l’entorn, és allò adjacent. • Per exemple, a París, a les primeres dècades del s. XVIII, el teatre de les fires comença a fer competència als oficials. • L’anomalia del teatre català és que l’aparició de la murtra és anterior a la de les roses. I, per desgràcia, quan Soler fa el canvi, la murtra va desaparèixer. • I, mentre que al París del XVIII l’objecte de burla preferent era la tragèdia neoclàssica, a Barcelona era el drama romàntic, sobretot el de caire històric i medievalitzant.

11. La paròdia: tres mètodes • Translativa: empra un gènere literari diferent del parodiat (òperes representades al Liceu les converteix en poemes que descriuen l’acció, ridiculitzant-la l’escena). • Genèrica: agafa la tragèdia neoclàssica o el drama cavalleresc medieval i reconstrueix els trets que els caracteritzen, convertint en ridícula la matèria heroica medieval). • En sentit estricte: executa la contrafigura d’algun drama, variant la condició social dels protagonistes i aplicant-los un comportament més groller.

12. 2a època: Frederic SOLER • Èxit de Vidal i Valenciano amb Tal faràs, tal trobaràs (1865): fita que indica el CANVI. • Pressions d’amics perquè apliqui el seu talent a obres més ambicioses. • Intent d’integrar-se als quadres rectors de la Renaixença. • Funda l’empresa “El Teatre Català”. • Amb Les joies de la Roser, el teatre català incorpora amb naturalitat la preceptiva del DRAMA ROMÀNTIC. Ho fa anacrònicament, i no s’actualitza amb Europa fins l’arribada del Modernisme). • Pitarra es dilueix en Frederic Soler, l’home que el va crear i que després el va absorbir. O ho intentà (perquè sempre arrossega aquest caràcter faceciós).

13. Les joies de la Roser • El teatre català incorpora els preceptes del ROMANTICISME en teatre. • Consciència i voluntat de fer el canvi: la qualifica de “drama de costums veritablement catalans” (tradició que persistirà durant anys en el teatre català).

14. 2a època II: Frederic SOLER • Drama de costums veritablement catalans: • Determinisme providencial, executat per un dels personatges. Els antagonistes, retratats negativament. Sempre triomfa la bondat sobre la maldat. • Temps de l’acció: una Edat Mitjana reinventada i duta als límits de la contemporanetat • Acció i temps: ocorre en petites viles de l’interior i, sovint, més precisament, en una masia. Per presentar a l’espectador urbà el model de les arrels silvestres de la catalanitat (encara que aquesta, en Soler, sigui més sentimental que política).

15. Drama de costums veritablement catalans: • Retrata les diverses estratificacions de la societat catalana. • Participa de la proposta conservadora expressada per Vidal i per altres sainetistes coetanis. • Sovint, l’autor aconsella a cada u d’ocupar el lloc que li pertoca d’acord amb l’edat, els sentiments i la formació cultural. • Advertint doncs, del perill del desclassament; i defensant el dret successori (transmissió de béns i la plenitud moral a la generació següent, enfortiment del clan,...).

16. Muntanya, platja i ciutat • Drama urbà • Drama rural • Comèdies de pescadors i mariners

17. Obres teatrals de Frederic Soler TALLERS-SAINETS (Serafí PITARRA) • Don Jaume el Conquistador • L’engendrament de don Jaume • La botifarra de la llibertat (1860) PARÒDIES (Serafí Pitarra) • L’esquella de la torratxa (1864) Estricta • El castell dels tres dragons (1865) Genèrica • Els herois i les grandeses (1866) Genèrica DRAMES ROMÀNTICS (ja seriós i renaixentista) • Les joies de la Roser (1866) Drama rural COMÈDIES DE COSTUMS • Si us plau per força (1866) COMÈDIA URBANA COMÈDIA RURAL

18. Altres autors importants • Manuel Angelon (primer en català) • Josep Robrenyo (temes políticosocials) • Eduard Vidal i Valenciano • Conrad Roure • Josep Maria Arnau • Josep Bernat i Baldoví • Eduard Escalante • Bartomeu Ferrà

19. Més informació • Unitat 5: el teatre del segle XX • “jugantamblallengua.blogspot.com” • Si podeu, també és interessant, divertida i fàcil de llegir l’obra d’Eduard ESCALANTE, El trobador en un porxe.

20. Àngel Carrera i Rocadembosch Història de la literatura catalana RIQUER, COMAS, MOLAS Ariel (Vol. 7)