4.- LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I LA DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA.

1. 4.- LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I LA DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA. • 4.1.- La Conferència de Bandung (Indonèsia, 1955). • 4.2.- La descolonització del Nord d’Àfrica. • 4.3.- La descolonització de l’Àfrica Subsahariana.

2. 4.1.- La Conferència de Bandung (Indonèsia, 1955). • DECLARACIÓ EN FAVOR DEL DESENVOLUPAMENT DE LA PAU I LA COOPERACIÓ MUNDIAL. • (...) Lliure de sospites i de pors i animats per la fe i la bona voluntat d’una cap a altra, les nacions haurien de practicar la • tolerància i viure juntes en pau com a bons veïns, desenvolupant una cooperació sobre la base d’aquests deu principis: • Respecte pels drets fonamentals de l’home i pels fins i principis de la Carta de les Nacions Unides. • Respecte per la sobirania i la integritat territorial de totes les nacions. • Reconeixement de la igualtat de totes les races i de totes les nacions, grans i xicotetes. • Abstenció d’intervencions o interferències en els assumptes interns d’altres països. • Respecte al dret de tota nació a defensar-se per ella sola o en col·laboració amb altres Estats (...). • a) Abstenció de participar en acords de defensa col·lectiva que tinguen com a intenció afavorir els interessos • particulars d’una de les grans potències. b) Abstenció per part de tota país d’exercitar pressió sobre altres països. • Abstenció d’actes o amenaces d’agressió i d’ús de la força contra la integritat territorial o el procés • d’independència d’un altre país. • Solució de tots els problemes internacionals per mitjans pacífics com tractats, conciliacions, arbitratges o • solucions judicials, així com altres mitjans pacífics de lliure selecció de les parts en conformitat amb la Carta • de les Nacions Unides. • Promoció de l’interés i la cooperació recíproques. • Respecte per la justícia i les obligacions internacionals. • La Conferència Afroasiàtica declara el seu convenciment de que una cooperació amistosa en conformitat amb aquests • principis i amb el desenvolupament de la pau i la seguretat internacionals, així com la cooperació econòmica, social i • cultural contribuiran a crear una prosperitat comuna i el benestar de tots (...) • Bandung (1955). Va reunir 29 països i és el punt d’inici del moviment dels no-alineats, que anirà creixent cada vegada més fins els anys ‘80 • DECLARACIÓ SOBRE ELS PROBLEMES DELS POBLES DEPENDENTS • La Conferència Afroasiàtica, després d’haver discutit els problemes dels pobles dependents i del colonialisme • i els mals que d’ells se’n deriven, es troba d’acord en: • Declarar que el colonialisme, en totes les seues manifestacions, és un mal al qual cal posar fi ràpidament. • Afirmar que la subjecció dels pobles al jou estranger, la dominació i l’explotació que constitueixen la • negació dels drets fonamentals de l’home, estan en contradicció amb la Carta de les Nacions Unides i • són un obstacle per al desenvolupament de la pau de la cooperació mundial. • Declarar el seu recolzament a la causa de la llibertat i de la independència de tots els pobles dependents.. • Cridar a les potències interessades amb la finalitat de que concedeisquen llibertat i independència a • aquests pobles. • Bandung (1955) Ser neutrals en mig de la Guerra Freda (països no-alineats) El dret dels pobles a l’autodeterminació (descolonització) Demanen La no intervenció estrangera en els assumptes de cada país Desarmament general Cooperació i ajuda internacional als països pobres El moviment dels països no-alineats va impulsar la descolonització a l’Àfrica

3. 4.2.- La descolonització del Nord d’Àfrica (I). Els dos són colònies franceses, reclamen la seua independència des de la fi de la IIª G.M. i combinen negociacions pacífiques i atacs terroristes Marroc i Tunis França negocia la independència del Marroc amb Muhamad V (1956) i li la concedeix a Tunis un any més tard (1957) En aquesta colònia francesa hi havia una abundant població de la metròpoli que s’oposava a la independència Ben Bella funda el Front d’Alliberament Nacional (1954) i s’enfronta a l’exèrcit colonial francès La guerra d’Algèria (1954-62) El govern de De Gaulle (França) envia tropes i actua molt durament En 1959, De Gaulle li dóna a Algèria el dret d’autodeteminació Els colons francesos a Algèria (pieds noirs) s’oposen al dret d’auto- determinació i es revolten per fer canviar al govern francès (1960-61) Al referendum (1962) el 90% vota per la independència: es proclama la república, amb Ben Bella com a president, i els francesos se’n van

4. 4.2.- La descolonització del nord d’Àfrica (II). Abans del conflicte del Sàhara Occidental, Espanya havia donat la independència al Marroc espanyol (1956), Ifni (1969) i Guinea Equatorial (1968) En 1975 Espanya es disposava a descolonitzar el Sàhara Occidental, però Marroc envia població (La Marxa Verda) per pressionar L’exèrcit espanyol es retira ràpidament i deixa el Sàhara en mans del Marroc i Mauritània El Sàhara espanyol Milers de saharauis van haver d’abandonar el seu país i viuen encara en camps de refugiats en mig del desert, des d’on lluiten per la independència del seu país amb les armes (Front Polisario) Mauritània ha renunciar al Sàhara, però entre Marroc i els saharauis encara hi ha un conflicte que, en teoria, s’ha de solucionar amb un referèndum sobre la independència organitzat per l’ONU

5. 4.3.- La descolonització del’Àfrica subsahariana (I). La majoria de l’Àfrica subsahariana aconsegueix la independència entre 1955 i 1965, però continuen explotades i amb conflictes ètnics i guerres civils pel poder La majoria de colònies britàniques negocien la seua independència de forma pacífica, excepte Kenya (revolta dels Mau-Mau) Exemples: Ghana (Nkrumah, 1957), Nigèria (1960), Serra Lleona (1961), Tanganika (1961), Uganda (1962) i Kenya (Kenyatta, 1963) L’Àfrica britànica Aconsegueix la independència en 1961 Els blancs instauren un règim d’apartheid Sud-Àfrica El Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela lluita per acabar amb l’apartheid de forma pacífica Les protestes internes, les sancions econòmiques de l’ONU i la pressió internacional aconsegueixen que s’aprove una constitució per a tots en 1993 (fi apartheid)

6. 4.3.- La descolonització de l’Àfrica subsahariana (II). De Gaulle dóna a les colònies franceses la possibilitat de triar entre l’autonomia dins de la Comunitat Francesa o la independència (1958) Sols Guinea s’independitza (Sékou Touré), però la Comunitat Francesa no funciona i totes les colònies passen a ser independents en 1960 Bèlgica concedeix la independència al Congo Belga en 1960 (Lumumba) després de molts anys de lluita i repressió → des d’aleshores s’han succeït les guerres civils i ètniques pel control del poder i la riquesa minera de l’interior Les colònies de Portugal (Angola, Moçambic i Guinea-Bissau) van haver de lluitar més de vint anys per aconseguir la independència en 1975 Finalment, Namíbia s’independitza de Sud-Àfrica en 1990