1 / 31

Algunes monedes a l'època del Descobriment. D’aquí i d’allà

Algunes monedes a l'època del Descobriment. D’aquí i d’allà. Simposi 19-11-2005 Dra. Teresa Ferrer. Pòrtic.

miette
Download Presentation

Algunes monedes a l'època del Descobriment. D’aquí i d’allà

An Image/Link below is provided (as is) to download presentation Download Policy: Content on the Website is provided to you AS IS for your information and personal use and may not be sold / licensed / shared on other websites without getting consent from its author. Content is provided to you AS IS for your information and personal use only. Download presentation by click this link. While downloading, if for some reason you are not able to download a presentation, the publisher may have deleted the file from their server. During download, if you can't get a presentation, the file might be deleted by the publisher.

E N D

Presentation Transcript


  1. Algunes monedes a l'època del Descobriment.D’aquí i d’allà Simposi 19-11-2005 Dra. Teresa Ferrer

  2. Pòrtic AQUÍ.- Presentem una visió panoràmica de l’estat i realitat de la moneda a la corona Catalanoaragonesa més que un estudi numismàtic estricte, la qual cosa excediria molt els límits d’aquesta relació. Notem la poca sistematització de formes, tipus i valors. Mencionem la confusió de tot això entre els molts i diferents regnes. La diferència entre moneda reial, local, nobiliària i eclesiàstica. Acabem amb algunes monedes a títol d’exemple. • ALLÀ.- Veiem la no-existència de moneda al Nou Món, el funcionament de la compravenda a l’època del Descobriment, el predomini de l’intercanvi de productes a les societats indígenes. Grups de productes més usats. Els descobridors introdueixen la moneda.

  3. I – La corona Catalanoaragonesa • Com en altres aspectes, els sistemes medievals presenten una gran diversitat i confusió de noms, valors, lleis, tipologies i punts d’encunyació que en fan molt difícil una mínima sistematització. Unes s’anomenen per l’origen etimològic, altres pel valor, altres per la tipologia i diversos motius. En veurem algunes i apuntem els grans canvis que cadascuna presenta. Ho agreuja el fet que els diferents regnes de la Corona no tenen una unitat monetària. A partir dels Reis Catòlics, es tendeix a normalitzar la situació monetària. • Cal dir també que en l’etapa històrica medieval, de predomini de l’economia anomenada de “serveis”, la moneda tenia una paper secundari, existia gran intercanvi de serveis i prestacions de tot tipus sense intervenció monetària, l’ús de la qual augmenta amb al pas del temps. • Les monedes reials són encunyades per ordre del rei, les locals per poblacions, les nobiliàries per alguna casa de la noblesa i les eclesiàstiques per alguna institució religiosa; sempre d’acord amb un privilegi o permís reial.

  4. I.1 metalls d’encunyació • or – S’usa per amonedar ja des de l’antiguitat, considerat com el màxim valor. • Durant la república romana era d’or l’aureus, múltiple del denari, i a l’època imperial, al s. IV, Constantí el Gran va instaurar el solidus que va perdurar tot l’imperi bizantí, imiten els visigots incloent-hi el nom de rei i seca i és el patró del comerç. • És també d’or el mancús barcelonès que s’encunya els s. XI i XII. • A partir del s. XIV hi ha el florí, el pacífic i el principat (cf. ducat) • Carles I introdueix i encunya a Barcelona, com unitat monetària d’or, l’escut que dura fins al s. XIX • argent – Fou la base dels dos sistemes monetaris més forts de l’antiguitat, el dracma atenès i el denari romà. • Després de l’imperi romà el món islàmic mediterrani, que succeix Bizanci en l’activitat mercantil, va seguir-ne el patró or del solidus i a l’Europa occidental es seguia el patró d’argent carolingi. A la península ibèrica hi ha els dos sistemes que es veuen obligats a conviure fins que les relacions econòmiques, cada vegada més freqüents entre la València musulmana i la Barcelona cristiana, porten a adoptar el patró or, que s’estén també a la resta d’Europa. • billó– Aliatge de coure i argent que s’usa des del s. X al XIX per encunyar moneda de petit valor a molts estats europeus. A Catalunya n’empra per 1ª vegada al s. XI Ramón Berenguer I, per necessitat de reduir la quantitat d’argent. Així segueix, amb lleis variables segons les circumstàncies; comença amb un 50% de plata i hi ha emissions de Jaume I que baixen al 16’5%.

  5. I.2 algunes monedes.Sou • Nom que procedeix de la moneda romana d’or, el solidus, posat en circulació, com hem dit, per Constantí el Gran a principi del s. IV. • El solidus – sou va seguir durant la resta de l’imperi romà i continuà en el bizantí. Amb canvis i diversitat de llei, pes i valor s’usa a l’època carolíngia (tot i que hi predominava el patró -argent) i, des de la Marca Hispànica, passa als Països Catalans. • Presenta també canvi de metall i, fins i tot amb una gran devaluació, hi ha sous de billó a Eivissa en època de Carles I.

  6. Florí • Entre nosaltres en va iniciar l’encunyació, seguint la mateixa tipologia, Jaume III de Mallorca a Perpinyà i enseguida Pere III a Barcelona i altres seques del país (Tortosa, Girona, ...) des de la meitat del s. XIV fins final del XV. Inicialment equivalia a 11 sous. Més avant té canvis de llei i valor • Moneda d’or que s’encunya a Florència (d’aquí el nom) des de meitat del s. XIII al XVI. A l’anvers portava un lliri amb la llegenda Flor-entia. Valia 20 sous. El prestigi de Florència feu que arreu Europa s’encunyessin florins i monedes ben diferents en prenguessin el nom.

  7. Ducat • Moneda d’or encunyada a diferents països imitant el ducat Venecià. A la corona catalanoaragonesa n’encunya per primera vegada a València i a Saragossa el rei Joan II i per això se l’anomena també joaní. Ferran II el generalitza en detriment de l’ús del florí català, de llei baixa i pren diferents noms en alguns dels països: principat a Catalunya; ferrandí a Aragó; excel·lent a València; ral d’or a Mallorca, mentre conserva el nom en altres. Això sí, manté el mateix tipus i el valor de canvi. Se n’encunyen diversos múltiples, des dels 10 ducats a Catalunya i Aragó en època de Ferran II fins els 50 i també 100 a Aragó sota Carles I. • Ducató. És el nom que es donà a diferents monedes de plata i d’or, encunyades en general als estats italians.

  8. Pacífic • Moneda d’or equivalent a 18 sous i després a 20; creada per Pere IV a 1465 per atendre les despeses de la guerra amb Joan II. Hi ha monedes de ½ pacífic i 20 pacífics. • A l’anvers hi ha la cara del rei amb corona i ceptre. Al revers un escut oval apuntat amb les armes reials i llegendes. • Renat I de Provença, el seu successor, segueix encunyant-ne; també ½ pacífics i quarteroles. • Fou una moneda de bona llei amb bona acceptació al mercat

  9. Excel·lent • Moneda d’or encunyada pels Reis Catòlics després de 1475. A l’anvers hi ha la figura asseguda dels dos; al revers les armes. Tenia dos divisors, el mig i el quart. El 1479 s’encunya l'excel·lent de la magrana seguint el patró del ducat. A l’anvers hi ha el bust dels dos reis mirant-se i al revers les armes representatives dels regnes, amb la magrana per Granada. • També s’anomena excel·lent el ducat encunyat a València.

  10. Diner • Nom de monedes de plata de l’edat mitjana i posteriors, de molt diferents valors, lleis i tipologies. El nom de diner ve de denarius, moneda de plata, unitat del llarg i durador sistema monetari romà que es va iniciar el 211 aC i va seguir amb molt pocs canvis fins la caiguda de l’imperi. De fet, el denari romà es segueix emprant com moneda durant molt més temps. • Carlemany fa la primera encunyació de moneda a la península després de la invasió àrab i el diner n’és la unitat inferior del sistema, que es devalua poc a poc; al s. X tenia un 80-60% de plata i al XII baixa fins un 12%. Després de l’època carolíngia s’encunyen diners a diferents països. El ral d’argent barcelonès, equivalent a 12 diners, s’anomenava diner d’argent barcelonès • Els àrabs, en molts aspectes continuadors també del món romà, encunyen dinars (de denarius) ja des del s. VII i avui encara és el nom de la unitat monetària de molts països entre els quals podem mencionar Algèria, alguns Emirats, Iran, Iraq, Iemen, Jordània, Líbia, Kuwait, Tunísia, … (tot i que l’activitat mercantil seguia el patró-or) • Com explica el gran coneixedor Miquel Crusafont, a Catalunya fins ben entrat el s. XIX les comptabilitats es porten en lliures, sous i diners. Posteriorment la paraula ha evolucionat cap un valor genèric.

  11. Dobler • Moneda d’argent equivalent a dos diners. Fou creat per Jaume I el 1222 i s’anomenà també diner de doblenc. Es segueix encunyant i se’n conserven de Pere de Portugal, encunyats a Menorca; de Carles I, encunyats a Eivissa; els últims són de Carles II. Com en la major part de les monedes que comentem, el dobler presenta també diversitat de lleis de l’argent, segons les èpoques. • A Castella hi ha la dobla també amb valors diversos; n’hi ha de 20 maravedís fins a 35, 36 i 38.

  12. Croat • Moneda d’argent que garanteix el municipi barcelonès el 1257, confirma Pere II el 1285 i es converteix en insígnia del període d’expansió catalanoaragonesa. Equival a 12 diners de tern, per la qual cosa inicialment s’anomenava ternat o diner barceloní d’argent i, per la creu que hi ha al revers, es coneixia per crocesignatum i d’aquí croat. • Tot i que d’un tipus semblant se n’encunyaven a diferents ciutats i països d’Europa des del s. X i XI, a Catalunya hi hagué molta oposició pel jurament de no alterar le moneda de terns fet per Jaume I i son fill i hereu al consell de Barcelona; fou aquest últim, ja Jaume II, que va poder encunyar el croat barcelonès. Té divisors, mig croat, terç, quart i sisè. Al començament va mantenir la llei i va ser una moneda estable però, passats els primers temps, se’n redueix el pes i la llei i, per tant, el valor. També se n’encunyen d’or com el d’en Joan II, que reproduïm.

  13. Ardit, Carlí, Ral • Ardit. Moneda catalana de billó, de baix contingut d’argent del s. XVI al XVIII. En principi va substituir l’antic dobler equivalent a 2 diners. • Carlí. Nom donat a diferents monedes encunyades per reis de nom Carles, o bé per d’altres que s’hi van inspirar. El carlí sicilià, és el nom que va prendre a partir de Martí el Jove, el 1402, la moneda d’argent que hi havia a Sicília. Es va anivellar amb el valor del croat de Barcelona i amb Ferran II fou substituït pel tarí (1 tarí = 2 carlins). Se n’emeten fins que s’acaba el regne de Nàpols. • Ral. Moneda reial en oposició a la local, comtal o episcopal. Podia se d’or, d’argent o de billó i habitualment el nom anava acompanyat del valor o del nom del metall: ral d’argent, ral d’argent de València, ral de billó, ral de Mallorca, ...

  14. I.3 la moneda es sistematitza • Els Reis Catòlics es troben una situació política, econòmica i monetària caòtica. N’hi inicien l’organització . Ja el 1475 fan una Ordenança per la qual mantenen de moment la moneda d’or, argent i billó que havia circulat durant el regnat d’Enric IV de Castella. • El 1491 Ferran ordena al seu lloctinent de Sardenya que unifiqui el valor de la moneda de l’illa (reg. 3666 de l’arxiu de la Corona d’Aragó). • El 13 de juny de 1497 la Pragmàtica de Medina del Campo dóna prioritat a la moneda de valor, l'excel·lent i, com hem vist, li afegeix la magrana.

  15. I.4 de la moneda dels petits regnes a la del poder imperial • A Europa, el Renaixement -amb el seu esperit humanístic que considera el ser humà com a centre del món, en front del teocentrisme medieval- i la consolidació de la burgesia dilueixen el feudalisme i reforcen el poder dels nous monarques en tots els àmbits. • A la Península aquest fet ve augmentat • -pel Descobriment que aporta entre d’altres coses una gran quantitat d’or i plata. • -per les polítiques comercials de monopoli • -per la imposició d’aranzels als productes estrangers • -per la política d’aliances matrimonials • Amb tot això es passa de la fragmentació de l’últim terç del s. XV a un poder imperial immens a la primera meitat del s. XVI, en mans de Carles I, que converteix els seus territoris en la primera potencia imperial i monetària.

  16. I.5 falsificació de moneda • Hi ha notícies de falsificació de moneda durant tota la seva història i de les sancions que el fet comportava en les diferents societats i èpoques. També de l’existència de col.leccionistes de monedes falses. • Com dada significativa en relació a l’època del Descobriment, recordem que la falsificació de moneda ja a “Las Partidas” de Alfonso el Sabio es castigava amb la pena de mort (“que sea quemado de manera que muera”). Més tard es va suprimir la pena de mort. Els Reis Catòlics la van introduir de nou, la qual cosa n’indica el tarannà general a tots els efectes.

  17. doble excel·lent, dels Reis Catòlics 1497. Or croat, Joan II 1481-1495. Or

  18. ducat de Ferran II anomenats localment principats, a les seques de Barcelona i Perpinyàmetall: Ordiàmetre: 20 mm.pes: 3,5 gr.

  19. 100 ducatsJoana i el seu fill Carles Imetall: Ordiàmetre: 82 mmpes: 359 gr.

  20. mig ralCarles I, 1535/1537Mallorcametall: Platadiàmetre : 19 mm.Pes: 1,15 gr.

  21. II – la compravenda al Nou Món II.1 intercanvi de productes Les societats indígenes solien dur a terme les accions de compravenda a base de l’intercanvi de productes. Fins i tot a molts museus hispanoamericans es parla d’elements premonetaris, entre els quals destaquen: • aliments (sal, cacau, tabac, iuca, plàtans, blat de moro, animals domèstics ..) • eines i manufactures (petites destrals, tallants, enformadors, cisells, ceràmica, teixits, ornaments, ..) • closques de mol·luscs marins.

  22. els tlaxcalteques obsequien Cortés tapís del segle XVI, on es veuen eines, ceràmica, collars ...

  23. II.2 intercanvi de productes el CACAU El cacau va esdevenir gairebé una veritable moneda. En primer terme entre els maies El theobroma cacao és un arbre de 8 a 10 m, de flors blanques o rosades, menudes, que surten de la tija en grups petits. Els fruits en baia. La panotxa té uns 20 cm. de llarg i uns 8 d’ample. Ja madurs tenen dintre d’una polpa de 30 a 40 llavors que són els grans de cacau. Dels grans de cacau, se'n feia la xocolata, que té l’origen al nou continent, especialment a Centreamèrica. Els maies foren els primers a consumir-lo i en feien una beguda picant que acompanyaven amb espècies com la vainilla i amb mel. En gaudien els pobres i els rics. També l’empraven per a cerimònies religioses.

  24. el CACAU - 2 • Els asteques l’havien d’importar de lluny. Aquest fet va incrementar-ne el valor ja que l’apreciaven molt. Entre ells el cacau es considerava una veritable moneda fins al punt d’exigir als pobles conquerits el pagament dels tributs en grans de cacau. • Tot això va asombrar els descobridors i López de Gómara, secretari particular de Cortés l’anomena “el fruto más importante de todos”. D’altres cronistes en diuen “almendras pecuniarias”. • El plaer de la xocolata (“chocoalt”) es reservava per als sectors privilegiats de la població, governants, noblesa, sacerdots, militars i comerciants rics. • Sembla que el cacau durant molt de temps va seguir utilitzant-se com moneda, fins i tot quan els conqueridors ja havien establert el sistema monetari de la metròpolis.

  25. II.3 eines / monedes ? • tallants. De làmina de coure en forma de T (uns 11x14 cm; 60g.). El cronista Bernal Diaz del Castillo explica que els indígenes les intercanviaven amb els espanyols. La mida, el fet que són totes exactes, i la fragilitat com eina fa pensar en el seu valor de moneda i així les consideren al “Museo Arqueológico” de Madrid. • cisells. De làmina de coure (uns 18 cm; 12-13g.). Hi ha notícies de troballes de lots a tombes d’ Oaxaca i referències de cronistes espanyols sobre el seu ús a mercats indígenes al s. XVI; si hi afegim la fragilitat com eina, cal pensar en el valor monetari

  26. II.4 closques de mol.luscs marins • A l’Equador es conserven closquesd’espondilus, al Museu Numismàtic de Quito. Els indígenes de la costa s’havien especialitzat en recollir-ne i les comercialitzaven al natural o treballades. • Tenien gran demanda als Andes, on es consideraven l’ofrena preferida dels déus. • El mercat dels intercanvis a llarga distància era controlat per petits grups de poder i prestigi social, els mindalaes. • A la costa est d’Amèrica del Nord de les closques de les cloïsses mercenaria mercenaria, tallades i polimentades, s’en feia granadura de valor ornamental (el wampun) per fer collars i altres adorns.

  27. II.5 falsificació de moneda al Nou Món • Hi ha notícies que també del cacau-moneda hi havia falsificacions. • Sembla que clofolles de cacau, buides i desproveïdes dels grans, s’omplien de fang, perquè passessin com autèntiques. I que les anomenaven “cachuachichiua” (amb les reserves que exigeixen les transcripcions). • És ben cert que “la condició humana” passa per damunt de fronteres, societats, èpoques i continents ben diferents.

  28. II.6 de l’intercanvi a la moneda • Els conqueridors van trobar, per tant, un panorama de compravenda ben diferent del seu. Ràpidament hi van posar mà, sobre tot per la facilitat que suposava la gran riquesa de les mines d’or i plata dels nous territoris. Or i plata que van trasl.ladar també a la metròpoli. S’ha calculat que entre els anys 1500 i 1650 van arribar a Espanya 181 tones d’or i 16.886 de plata. • Es van establir “Casas de Fundición i Rescate” a la vora dels jaciments. • Es fan aviat les primeres monedes, la macuquina. Són monedes d’or i de plata, fabricades a cop de martell, de factura rústica i de forma irregular. • Més avant s’estableixen Cases de Moneda. Enseguida, mitjançant Cèdules Reials, a les províncies d’Amèrica es va crear moneda de característiques semblants en pes, llei i metalls a les de la metròpoli. El sistema fou similar per a tota l’Amèrica.

  29. real de a 8 de Guatemalalleg. anvers: REX CAROLVS IIIID.(eo) G.(ratia) HISPAN.(iarum) ET IND.(iarum) REX8 escudos de Santiagolleg.anvers: CAROLVS III D. G. HISP. ET IND.

  30. Bibliografia a consultar per aquests comentaris • Joaquim Botet y Sisó (1976), Les Monedes Catalanes, 3 vols., edició facsímil de l’IEC, Puvill-editor, Barcelona • Miquel Crusafont (1982). Numismàtica de la corona Catalano-Aragonesa Medieval, Barcelona • Antonio Beltran (1987), Introducción a la Numismática Universal, ed.Istmo, Madrid • Charles Morazé (1952), Principios generales de Historia, Economia i Sociologia, pròleg de Jaume Vicens Vives, ed. Teide, Barcelona • Dinero exótico. Una nueva colección del Museo Arqueológico, ed. Museo Arqueológico Nacional, Madrid, febrer-abril 2001 • Euroaventura (1999), Fundació La Caixa, Barcelona • Documentació de l’arxiu de la Corona d’Aragó • www.dlh.lahora.com.ec • http://web.cortland.edu • www.brounet.com.uy • www.museosdecostarica.com • www.culturaprecolombina.sion.com

More Related