Aristòtil:

1. Aristòtil: Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Aristòtil:

2. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Humà: matèria i forma L'ésserhumà és un ésser natural, conseqüentment, un compost de matèria i forma, amb diferents potencialitats, unes ben profundament humanes. En els humans, matèria i forma són cos i ànima. Forma = Ànima Ésser humà Matèria = Cos Michelangelo. Esclau alliberant-se

3. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Ésser viu = ésser animat «La palabra psykhé significa en griego antiguo soplo, aliento, vida, lo mismo que animaen latín. Las cosa inanimadas carecen de anima, de vida. Los organismos vivos están animados, tienen anima, són émpsykhoi, tienen psykhé. Por tanto, la psykhé es lo que diferencia a los seres animados de los inanimados, a los vivos de los inertes. En este sentido normal, el significado de psykhé (alma) es muy parecido al de zoé (vida).» Mosterin HF 4, 265 Què diferencia l'home dels demés éssers vius? Hi ha unes semblances estructurals, unes analogies funcionals; l‘ésser humà és sempre presentat en relació amb el conjunt d'animals, fins i tot atribueix caràcter i intel·ligència a diferents animals. Es donen, però, tres peculiaritats humanes. Quines són?  b  m  ll ?

4. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Animats diferentment

5. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Un ésser dicotòmic? L‘ésser humà no és un ésser dicotòmic com deia Plató, sinó una unitat inseparable. L'ànima és inseparable del cos, com la vista de l'ull o el somriure de la boca. Però hi ha en Aristòtil una nostàlgia per l'antiga idea de la immortalitat de l'ànima. No hi podria haver una dimensió immortal en l'ànima? No podria ésser immortal i eterna la ment activa?

6. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Nucli ètica Com puc saber quines són les meves potencialitats o aptituds? Com ho puc saber jo? Com ho sap Aristòtil? ?

7. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Nucli ètica: Ethos Ethos = estatge => caràcter => manera de ser Animals: E  R Humans: E  Ethos  R

8. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Nucli ètica: bé, felicitat Tothom cerca propibé; però ambigüitat: un bé pot portar mal. Riquesa? Fama? … Jerarquia o subordinació de béns; un Bé suprem? Sí, la Felicitat. Eudaimonia Però què és la felicitat? Dificultat resposta; sí sé què no és. / No és una passivitat. / No només un plaer. / La realització en plenitud de la funció més pròpia; amb excel·lència = virtut Ethos = estatge => caràcter => manera de ser Animals: E  R Humans: E  Ethos  R

9. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Nucli ètica: bé, felicitat - 2 Tothom cerca propibé; però ambigüitat: un bé pot portar mal. Riquesa? Fama? … Jerarquia o subordinació de béns; un Bé suprem? Sí, la Felicitat. Eudaimonia Però què és la felicitat? Dificultat resposta; sí sé què no és. / No és una passivitat. / No només un plaer. / La realització en plenitud de la funció més pròpia; amb excel·lència = virtut Ethos = estatge => caràcter => manera de ser Animals: E  R Humans: E  Ethos  R ? Què és preferible, ser bo o fer feliç? Què dius tu? Què diu Aristòtil? (Mary W. Shelley Frankestein)

10. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Nucli ètica: tres nivells Tothom cerca propibé; però ambigüitat: un bé pot portar mal. Riquesa? Fama? … Jerarquia o subordinació de béns; un Bé suprem? Sí, la Felicitat. Eudaimonia Però què és la felicitat? Dificultat resposta; sí sé què no és. / No és una passivitat. / No només un plaer. / La realització en plenitud de la funció més pròpia; amb excel·lència = virtut Realització de les meves potencialitats, aptituds o capacitats més pròpies. = Autorealització Antropologia: animats a tres nivells; però el més propi dels humans: dimensions racionals Ethos = estatge => caràcter => manera de ser Animals: E  R Humans: E  Ethos  R

11. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Virtuts = excel·lències = areté Dianoètiques o intel·lectuals (dianoia= pensament, intel·ligència) Excel·lència en les dimensions intel·lectiva, no sentitiva o vegetativa, dels humans. Ètiques Excel·lència que es dóna quan la part racional controla la part volitiva de l'home, la part sensitiva i la part vegetativa. Virtuts

12. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Virtuts dianoètiques Quan l'activitat intel·lectual funciona bé posseeix excel·lència, areté, virtut. Aquestes excel·lències intel·lectuals són anomenades virtuts dianoètiques. Són teòriques i tenen un valor per si mateixes: en elles radica l'ideal de vida i la possibilitat de màxima felicitat; ens apropen al que és diví. La prudència o seny (phrónesis) L’art o saber fer (tekhné) La saviesa (sofía) La ciència (episteme) La intuïció intel·lectual (nous) Ésser humà a mitges? Un ésser humà que no exerciti les seves capacitats intel·lectuals és un ésser humà incomplet en relació amb un altre que sí que les exerciti? És, per tant, menys feliç? 14?

13. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Virtuts ètiques: terme mitjà No tot és racionalitat en els humans, però l'excel·lència ètica és dóna quan la part racional controla la part volitiva, la sensitiva i la vegetativa. Terme mitjà omesotes: el comportament ètic és un punt mitjà entre extrems, un punt òptim de caràcter; una moderació en el tots els aspectes del comportament, ni excés ni defecte. Hipòcrates de Cos (-460/-370). No a la desmesura (ibris) La moderació en tot? La virtut és vista com la moderació en totes les coses. Aleshores, ¿podem afirmar que el bon estudiant és el que no estudia ni massa ni massa poc. Què et sembla que en diria, Aristòtil? Què en dius, tu? 15?

14. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Ètica a Nicòmac. Text -1 «Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni es excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. Per exemple, si deu és molt i dos és poc, respecte a la cosa, es pren el sis com a terme mitjà, perquè supera i és superat en una quantitat igual; ara bé, això és el terme mitjà segons la mitjana aritmètica. Quant a nosaltres, però, no s'ha de prendre així, perquè si per a algú és molt menjar deu mines però poc menjar-ne dues, l'entrenador no li ordenarà pas sis mines perquè també això és, per a qui ho ha de prendre, igualment molt o poc: és poc per a Miló, però molt per al gimnasta novell. Semblantment en la carrera i en la lluita. Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si, doncs, tot coneixement realitza així la seva tasca, dirigeix la mirada cap al terme mitjà i guia les seves obres cap a ell. D'aquí que s'acostumi a dir que, a les obres ben fetes, ni se'ls pot treure ni afegir res, atès que tant l'excés com el defecte destrueixen el bé, però que el terme mitjà el conserva, i que els bons artesans -com diem- treballen amb la mirada vers ell. Si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà.» AristòtilÈtica a Nicòmac, II, 6 (1106a 24 - 1106b 17)

15. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Ètica a Nicòmac. Text -2 «Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni es excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. ( Per exemple, si deu és molt i dos és poc, respecte a la cosa, es pren el sis com a terme mitjà, perquè supera i és superat en una quantitat igual; ara bé, això és el terme mitjà segons la mitjana aritmètica. )Quant a nosaltres, però, no s'ha de prendre així, ( perquè si per a algú és molt menjar deu mines però poc menjar-ne dues, l'entrenador no li ordenarà pas sis mines perquè també això és, per a qui ho ha de prendre, igualment molt o poc: és poc per a Miló, però molt per al gimnasta novell. Semblantment en la carrera i en la lluita. ) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si, doncs, tot coneixement realitza així la seva tasca, dirigeix la mirada cap al terme mitjà i guia les seves obres cap a ell. D'aquí que s'acostumi a dir que, a les obres ben fetes, ni se'ls pot treure ni afegir res, atès que tant l'excés com el defecte destrueixen el bé, però que el terme mitjà el conserva, i que els bons artesans -com diem- treballen amb la mirada vers ell. Si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà.» AristòtilÈtica a Nicòmac, II, 6 (1106a 24 - 1106b 17)

16. Aristòtil:Metafísica / Episteme + Lògica / Antropo + Ètica / Política Ètica a Nicòmac. Text -3 ? Explica breument les idees principals del text (entre 50 i 80 paraules)