EL C A T A L À ENTRE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

1. ELCATALÀENTRELES LLENGÜESROMÀNIQUES L’ORIGEN DE LA LLENGUA M. José Aparici

2. ELCATALÀ ENTRE LES LLENGÜESROMÀNIQUES • En el seu procés d’expansió, el llatí va absorbir la llengua dels indígenes. Si bé els habitants de les terres romanitzades van adoptar la llengua sàvia, és indubtable que la parlaven i la pronunciaven a la seva manera. Malgrat els esforços per a justar-se a la pronúncia del llatí, s’hi notava la influència de les llengües pròpies, unes llengües que ja havien arraconat. • Precísament aquestes influències foren una de les causes que van contribuir al fet que es trenqués la unitat lingüística i que, del vell tronc llatí, en sorgissin les diferents llengües romàniques que actualment cobreixen bona part del territori dominat antigament per l’Imperi romà.

3. LESLLENGÜESROMÀNIQUES • Aquest va ser el punt de partida d’un llarg procés que va provocar que el llatí vulgar o parlat (i no pas el llatí culte o literari) es fragmentés i donés lloc a un conjunt de llengües anomenades romàniques. • Les llengües romàniques són les que provenen de l’evolució del llatí vulgar. Actualment, d’oest a est són les següents: • - el galaico-portuguès • - el català • - l’occità • - el francès • - l’ italià • - el sard • - el retoromànic • - el romanès

4. DIVISIÓ DELESLLENGÜES ROMÀNIQUES LES LLENGÜES ROMÀNIQUES DE L'OEST (ROMÀNIA OCCIDENTAL) LES LLENGÜES ROMÀNIQUES DE L'EST (ROMÀNIA ORIENTAL)

5. LES LLENGÜES EMBRIONÀRIES • A més de les nou llengües romàniques, hi ha una sèrie de parlars, com el gascó, el francoprovençal, l’aragonès i el bable o asturià, que s’anomenen llengües embrionàries perquè no han assolit un desenvolupament com el de les altres llengües romàniques.

6. LA CATALUNYA VELLA I LA CATALUNYA NOVA • Designem amb el nom de Catalunya Vella les comarques situades entre la Serra d’Albera, al Nord, el massís del Garraf, al sud, i el de Montserrat i les serres que separen la conca del Llobregat de les d’Anoia i el Segre, a l’oest. • La Catalunya Nova engloba les comarques situades a ponent i al sud de la conca del Llobregat. • El conjunt de territoris en què es parlen aquestes llengües s’anomena Romània. LES LLENGÜES ROMÀNIQUES DE L'OEST

7. L’ORIGEN DEL CATALÀ • En la formació del català hi intervingueren, a més del llatí, altres llengües amb què ha estat en contacte en algun període de la seva història. Aquestes aportacions lingüístiques poden ser de tres tipus: • - De substrat, les que són anteriors a la romanització (p. Ex. El cèltic o l’Iberobasc als Pirineus)

8. - De Superstrat, les que són posteriors a la romamanització (el germànic a la Catalunya Vell, L’àrab a la Catalunya Nova, a les Illes Balears i al País Valencià) • - D’ Adstrat, les obtingudes per veïnatge geogràfic i quan la llengua ja està plenament desvinculada del llatí ( l’occità o el castellà) • Cap al S.IX es pot considerar que el la llengua que es parlava a Catalunya ja era del tot diferent del llatí. El català, però, no va accedir a l’escriptura fins ben entrat el S. XII, època en què calia posar a l’abast del poble les lleis i les normes religioses. Els primers textos escrits en llengua catalana són de tipus jurídic ( la traducció del Forum Iudicum) o religiós ( Les homilies d’Organyà).

9. LES APORTACIONS GERMÀNIQUES • Després de la romanització, les terres catalanes van ser envaïdes per altres pobles. Les llengües d’aquests pobles van ser assimilades finalment pel llatí. No obstant això, la seva influència va ser prou important com perquè el català les mantingués. Les restes o elements lingüístics posteriors a la romanització són anomenades superstrat. • En el camp estricte de la llengua, l’aportació germànica és força notable pel que fa a la toponímia i a l’onomàstica i, en menor mesura, al lèxic. • ONOMÀSTICA:Alfons, Àlvar, Elvira, Bertran, Argemí, Recasens, Arnau, Berenguer, Gelabert, Guillem, Gisela... • TOPINÍMIA:Geltrú, Llofriu, Arderiu, Gombreny... • LÈXIC:arenga, esperó, espia, estrep, guaita, guerra, baró,trampa, guant...

10. LES APORTACIONS MUSULMANES • Dins el mateix domini lingüístic del català hi ha diferències ben evidents quant a la densitat dels arabismes. Així, en són molt més nombrosos a la Catalunya Nova, conquerida mitjans S. XII, que no pas a la Catalunya Vella, guanyada als sarraïns a començament del S. IX, i encara ho són força més a les Illes i al País Valencià, territoris conquerits en la primera meitat del S.XIII. • Els arabismesabunden en molts aspectes del lèxic català: • - noms d’eines i arreus del camp:albarda, garbell, tamís... • -noms del ram de la construcció: magatzem, racó, rajola, safareig, sanefa, sínia... • -noms de productes químics: alcohol, almesc, càmfora, midó, quitrà, sucre...

11. -noms del món comercial: albarà, duana, tanda, tarifa... • -noms de vents:garbí, llebeig, ratxa, xaloc... • -noms de plantes i de fruites: albercoc, albergínia, arròs, alfals, cotó, garrofa, llimona, safrà, síndria, taronja... • -topònims: Alcúdia, Albocàsser, Algemessí, Benicàssim, Benicarló, benifaió, Guadalaviar, Mesquida, Russafa, Vinaròs... • Bona part dels arabismes del català no porten l’article aràbic al- (o variants) aglutinat, a diferència dels castellans i portuguesos.

12. LA CONSCIÈNCIA DE DIFERENCIACIÓ LINGÜÍSTICA • La determinació de l’època en què podem creure que la llengua que es parlava ja no era llatí, sinó una altra llengua, potser no és el fet més important. Ho és més el fet de determinar quan va aparèixer la consciència en els parlants que la llengua que parlaven era una llengua diferent de la llatina: l’aparició d’aquesta consciència s’ha de situar a les acaballes del S. VIII. • La documentació que posseïm d’aquests primers temps és escassa. De tota manera, ja trobem en els textos del S. IX un bon nombre de trets fònics i de catalanismes lèxics. • Encara que en la documentació no hi ha cap referència a una llengua pròpia, ja era català el que es parlava a la marca Hispànica, des que fou creada i incorporada a l’Imperi carolingi. Catalana era també la llengua parlada durant el S. IX a Elna, Urgell, Girona, Barcelona i Vic. El català també s’estenia pel territori ocupat pels sarraïns i predominava en la zona de transició cap als dialectes mossàrabs, la formada per les comarques del Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues , el Segrià i el Baix Urgell.

13. SÍNTESI • Els primers pobladors de les terres catalanes –celtes, fenicis, grecs, iberobascs- van deixar un rastre lingüístic (el substrat), malgrat que les seves llengües sucumbissin sota els romans. • El Llatíes va imposar pertot arreu (l’any 218 aC les legions romanes desenbarcaren a Empúries); els parlars pre-romans van anar desapareixent a poc a poc ( el basc, però, es mantingué inalterable als dos Pallars i a la Ribagorça). • Quan l’Imperi romà va fer fallida (S.V),els visigots van arribar a les terres catalanes, on van imposar la seva administració. La llengua germànica no va poder esborrar el llatí, però hi va deixar una lleugera petjada (el superstrat). • L’arribada dels àrabs (711), ja iniciat el procés de diferenciació entre el llatí i les llengües romàniques, va afectar lleument la llengua catalana; al P. Valencià i a les Illes Balears, però, els arabismes van arrelar-hi amb més força.