1 / 28

EL CONEIXEMENT

EL CONEIXEMENT. 1.- L’EPISTEMOLOGIA. Què és ?. Analitza en què consisteix el coneixement. Què és?. El seu origen?. Quins límits?. On arriba?. Des del s. XVII els problemes epistemològics seran el centre de la filosofia.

alton
Download Presentation

EL CONEIXEMENT

An Image/Link below is provided (as is) to download presentation Download Policy: Content on the Website is provided to you AS IS for your information and personal use and may not be sold / licensed / shared on other websites without getting consent from its author. Content is provided to you AS IS for your information and personal use only. Download presentation by click this link. While downloading, if for some reason you are not able to download a presentation, the publisher may have deleted the file from their server. During download, if you can't get a presentation, the file might be deleted by the publisher.

E N D

Presentation Transcript


  1. EL CONEIXEMENT 1.-L’EPISTEMOLOGIA Què és ? Analitza en què consisteix el coneixement. Què és? El seu origen? Quins límits? On arriba? Des del s. XVII els problemes epistemològics seran el centre de la filosofia. Isaac Newton ( Woolsthorpe,1642 – Kensington, 1727 ), el científic més gran de la història, segons alguns autors, Alexander Pope ( 1688 –1744 ), poeta anglès catòlic, va dir: “ la natura i les seves lleis estaven ocultes en la nit. Va dir Déu: “ Que sigui Newton “ I tot va ser llum.” Va arribar la Física a la seva maduresa com a ciència. S’inicia l’anàlisi epistemològic de la ciència = l’eficàcia i infal·libilitat. El coneixement científic serà la base de l’estudi de la filosofia. Per saber el perquè les conclusions científiques són infal·libles.

  2. L’epistemologia serà la base de la resta de les ciències. Cal determinar si podrem arribar a conèixer el que pretenem. Això és el que volia la filosofia d’aquesta època. Què s'entén per coneixement ? Nosaltres considerem: coneixement = saber. ULL ! No és igual l’expressió: “ Sé la vida d’Alexandre el Gran, malgrat que no el vaig conèixer “ o “Sé / conecel contingut de l’epistemologia “ Aquest és el concepte que interessa.. Hi ha altres conceptes que ens poden apropar a la definició de coneixement. Quins ? - opinió: Afirmació o apreciació subjectiva sobre alguna cosa. És cert o no ? Poca seguretat. Es basa en creences, interessos...personals. Ex. Molts alumnes han suspès una assignatura. Es pot dir: no s’ha estudiat prou. ! Els alumnes diuen: moltíssim !. El profe. diu: Bé, tranquils, només era una opinió...!

  3. - creença: Tens un grau de seguretat major, malgrat que molts cops no es pot demostrar. És subjectiva... Hi ha una creença dubitativa i assertiva. “ crec que el profe no vindrà, es trobava malament, no ho sé ! “ “ el profe creia que aprovaria a tothom, però fins que a la fi de curs els alumnes van aconseguir-ho , no va quedar demostrada la seva opinió. “ Aquesta inseguretat per demostrar la nostra creença és el que distingeix del nostre CONEIXEMENT - coneixement Creença “segura i demostrable” objectivament. “El BARÇA GUANYARÀ A TOTS...

  4. 2 tipus de coneixement: teòric i pràctic Coneixement teòric: Les informacions que descriuen i expliquen el món natural. S’arriba pel desig de saber. Per respondre a inquietuds. Intenta trobar lleis que connectin uns fets amb uns altres. Coneixement pràctic: Saber actuar dins d’un context determinat. AQUESTS CONEIXEMENTS NO PODEN APARÈIXER L’UN SENSE L’ALTRE. Exemple: El riu Nil té unes crescudes regulars degut a les pluges en el seu curs alt ( conei- xement teòric ). Llavors s’han construït preses, com la d’Assuan, per regular el cabdal de l’aigua del riu ( coneixement pràctic ) EL CONEIXEMENT TEÒRIC El terme teòric: del grec---theorein = contemplar. Aristòtil definí el coneixement com a contemplació desinteressada de la realitat. Per a ell, aquesta contemplació representa captar i comprendre la natura / realitat.

  5. descripció El coneixement teòric és : explicació / comprensió predicció Descripció: indicar les característiques de la realitat Explicació / comprensió : el per què aquesta realitat té unes propietats particulars i les causes que ens permeten entendre saber per què són així. Predicció: saber què passarà en el futur. No es pot parlar de coneixement, si la descripció no és = a la realitat; si les causes són unes altres; si el que s’ha predit no ocorre. Posa exemples. El coneixement ha d’ésser vertader. Però, la veritat dels nostres coneixements com és ? EL PROBLEMA DE LA VERITAT Hi ha la veritat de FETS i de PROPOSICIONS

  6. Veritat de fets L’autèntica: les coses tal com són. Hi ha 2 realitats de fets: L’aparent: les coses com semblen. Amaguen l’autèntica realitat. Ex. Un bastó no es trenca quan se submergeix en l’aigua. Les aparences ens enganyen i oculten l’autèntica realitat. Les coses no són el que semblen, són el que són. Per tant, la veritat = realitat autèntica. Veritat de proposicions Proposició: Es consideren proposicions les oracions declaratives que afirmen o neguen algu- na cosa. Aquelles oracions que afirmen o neguen alguna cosa ( poden ser vertaderes o falses ). empíriques Les proposicions: formals

  7. Proposicions empíriques Fan al·lusió al món real. Afirmen o neguen una cosa sobre el món. Proposicions formals Fan al·lusió a uns símbols, signes...No tenen contingut empíric. La veritat o falsedat d’aquestes no passa per l’experiència, sinó per conèixer els símbols. Ex.: empíriques: aquest curs és molt xerraire. formals: aquesta senyal vol dir que no es pot aparcar. Veritat de les proposicions empíriques Hi ha tres teories per dir si és veritat o falsedat. 1.- Veritat com a correspondència. Aristòtil va ésser el primer que va proposar aquesta teoria. Una adequació entre el que es proposa i la realitat. Ex.: En Joan i la Maria són amics. És vertadera quan en la realitat ocorre el que indica el llenguatge i la realitat / o no.

  8. 2.- La veritat com a coherència El primer filòsof que va plantejar aquesta concepció fou Friedrich Hegel (1770-1831) Una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb altres proposicions acceptades. La coherència d’una proposició amb d’altres que sabem que són vertaderes ens indica que la nova és també ho és. 3.- La veritat com a èxit El principal defensor d’aquesta teoria va ésser William James (1842-1910) Una proposició és vertadera quan és útil. Si els resultats són positius s’han d’aplicar. La veritat o falsedat d’una proposició depèn de les conseqüències (positives o negatives). La veritat de les proposicions formals Les proposicions formals no diuen res sobre la realitat. Per tant, la veritat com a corres- pondència i com a èxit no ens serveix. Sí ens serveix, la veritat com a coherència.

  9. Una proposició només pot ser vertadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades. Ex.: 7 x 3 = 21 9 x 5 = 45 No entren en contradicció amb les regles i els principis matemàtics. EL CONEIXEMENT HA DE SER VERTADER Com pots estar segur que quelcom és vertader ? Criteris per a reconèixer la veritat. L’evidència S’acostumen a assenyalar La intersubjectivitat Criteri de l’evidència És inqüestionable. Quan veiem que alguna cosa és evident, ens acompanya la certesa absoluta. Ara bé, la certesa molts cops és un sentiment subjectiu. No és un criteri absolutament fiable per a reconèixer la veritat. L’evidència no és pot demostrar, per tant no és coneixement objectiu. L’evidència es basa molts cops en el hàbits socio-culturals del nostre entorn. Una veritat basada només en l’evidència és falsa.

  10. Exemples: A és A El tot és més gran que les parts Tot i que no es pot provar, la seva veritat és impossible de dubtar-ne. Però, jo puc tenir l’evidència d’un fet no provat i una altra persona no la té sobre el mateix fet (és subjectiu ). Per tant, no és un criteri fiable per conèixer la veritat. Criteri de la intersubjectivitat Un fet se’l creu o ha de ser acceptat per qualsevol subjecte racional. No és una cosa privada. Ha d’haver-hi CONSENS. Té més possibilitats de ser veritat. Ara bé, pot ser que tots estiguem equivocats. També aquest criteri és insuficient. Hem d’admetre la insuficiència de criteris per a reconèixer la veritat. La conquesta de la veritat és i serà una tasca permanent per l’ésser humà. El coneixement és vertader, objectiu, universal, immutable i inqüestionable.

  11. Es pot arribar al vertader coneixement, al coneixement autèntic ? Hi ha diverses actituds davant la possibilitat d’un coneixement global, vàlid i segur: El dogmatisme. Ve de dogma: cosa que ens hem de creure encara que no la podem comprendre. Ex.: aspectes de la religió. Posició filosòfica que ens indica que podem ampliar sempre els nostres coneixements. “Ho podem saber tot, per què el nostre coneixement no té límits”. René Descartes ha estat considerat dogmàtic. Considera que és pot arribar al coneixement vertader mitjançant un bon mètode ( El discurs del mètode ) L’escepticisme. No es pot arribar al coneixement vertader. És un desig que mai es farà realitat. “No podem estar segurs de gairebé res” Primer escèptic: Pirró (365-275 a.C.), filòsof grec. Les nostres creences són sensacions. Les nostres sensacions són subjectives. Són, doncs, canviants. Per tant, no poden ser la base del coneixement vertader.

  12. El criticisme. “El nostre saber és provisional” Posició entre dogmatisme i escepticisme. El coneixement és possible, però no és definitiu. Ha de ser revisat i criticat. Es poden trobar errades i d’aquesta manera seguir avançant. Immanuel Kant (1724-1804): el coneixement és possible, però no és definitiu. Ha de ser revisat i criticat sempre, i d’aquesta manera avançar. El relativisme. Nega l’existència d’una veritat absoluta. No pot haver-hi un coneixement objectiu i universal. Hi ha opinions particulars, i tot depèn de l’espai i el temps. Els sofistes* (s. V-IV a.C.) són els iniciadors del relativisme. * sofistes: seguidor dels sofismes: raonaments fals per induir a l’error. Però, a partir del relativisme, no es nega la possibilitat teòrica d’una veritat absoluta. El perspectivisme “El saber és parcial, tot depèn de la perspectiva que adoptem” No nega la possibilitat teòrica d’una veritat absoluta. Es té una visió parcial de la realitat. Són veritats particulars i la reunió de totes (?) podria ser la veritat absoluta...

  13. Aquesta és la visió de José Ortega y Gasset. (1883-1955). La circumstància segons Ortega y Gasset. En el món on vivim, les circumstàncies ens donen possibilitats i límits a la nostra existència. Ex. : I si hagués nascut en una altra família ?. I si m’hagués criat en una civilització oriental ?. i si hagués viscut a l’època romana ?... Circumstància és tot allò que envolta alguna cosa, és a dir a l’entorn, a la situació... Ex. : Pregunto: com es va produir un fet concret ?. Estic preguntant com es va produir, com es va donar, on, quan... Ortega y Gasset dins de la seva filosofia expressa la importància de la circumstància en la vida. S’ha fet famosa la seva frase : “Jo sóc jo i la meva circumstància “ Nosaltres som així, perquè unes circumstàncies ens han fet així. Per a Ortega y Gasset la circumstància és tot el que es troba amb l’horitzó vital i, també, en el món com a realitat física. És a dir, l’entorn físic, el cos, l’altra gent, la realitat social, la història viscuda, les creences, les idees...Tot el que ens afecta ( positivament o negativament ) és la nostra circumstància.

  14. Possibilita la vida La circumstància: Limita la vida En la vida hi ha circumstàncies concretes : en un temps, en un lloc... Aquestes circumstàncies possibiliten la vida. La vida és possibilitat i llibertat. La vida, però, està limitada i condicionada per les circumstàncies. L’entorn social L’ambient familiar Possibilitats econòmiques L’entorn polític Etc... L’ésser humà és l’únic que es construeix a ell mateix. Té limitacions = són les circumstàncies. El dolor Físic Associem, dolor amb patiment, sofriment... Espiritual, vital Físic: moltes sensacions en intensitat, durada, qualitat... Espiritual : experiència d’aflicció o angoixa...= per moltes causes....

  15. “..no sabem que tenim cor, estómac o pulmons mentre no ens fan mal, ens oprimeixen o ens engoixen. És el dolor físic, o si més no la molèstia, el que ens revela l’existència de les nostres pròpies entranyes. I això mateix passa també amb el dolor espiritual, amb l’angoixa, ja que no ens adonem del fet de tenir ànima fins que ens fa mal.” Miguel de Unamuno: Del sentimiento trágico de la vida. El dolor pot ser : causa i efecte. Les dues coses a la vegada ? Causa: El dolor és innat a la vida mateixa i és una barrera als desitjos de felicitat. Efecte: La vida ens imposa limitacions. Hi ha filòsofs que consideren que la vida equival a dolor...i si hi ha dolor ...hi ha esperança. El desig de canvi és el que ens pot fer millors. Artur Shopenhauer (1788-1860) és un filòsof alemany que trenca amb els pensaments filosòfics de la seva època. La vida és dolor. El dolor vital només es pot evitar renunciant a la vida mateixa. La seva filosofia és irracional i pessimista. v. pàgina 75

  16. L’única alternativa al dolor es la renúncia a la vida. El remei és l’ascetisme. L’ascetisme predica l’austeritat i l’autocontrol o eliminació dels impulsos més primaris com a forma d’accedir a una vida més pura i espiritual. La mort S’entén com la destrucció d’una cosa. A la natura: éssers inorgànics i orgànics. Inorgànics: és la desestructuració o separació dels elements que els constitueixen. Ex.: una pedra es destrueix quan es fa trossets i es converteix en pols. Orgànics: pèrdua de les propietats de la vida. Ex. plantes, animals, éssers humans... L’home és conscient de la seva pròpia mort. Actuaríem i valoraríem les coses si no fóssim mortals ? En el cas dels éssers orgànics, hi ha un trets comuns entre tots i altres d’específics de l’home. Comuns: Per a les plantes, animals.. la mort es produeix quan els òrgans vitals deixen d’exercir la seva funció.

  17. Específics: L’home és conscient de la seva mort. Això fa que condicioni tota la seva Vida. Saber-nos mortals dóna sentit a la nostra vida.... ......................................... La nostra mort és un misteri...La podem sentir ? Sembla, però, que sigui inexperimentable... Tenim la possibilitat d’experimentar-la a través de la mort dels altres. Només podem assistir-hi com espectadors...( sentiments, sensacions...) Actituds en front de la mort. La mort es pot considerar com a: definitiva o com a trànsit cap a altres formes de vida. Definitiva Els que consideren l’ésser humà com un ésser integralment material. Hi ha diverses actituds: de resignació i acceptació, i de rebuig.

  18. Resignació i acceptació La mort no existeix per als homes, ja que mentre vivim no estem morts, quan estiguem morts jo no existirem. ( posició de l’epicurisme.- Epicur filòsof grec (341- 270 a.C.). Rebuig La majoria de nosaltres acostumem rebel·lar-nos contra el seu caràcter definitiu. Miguel de Unamuno: La creença que la nostra ment, amb el seus records, experiències.. sobreviu a la mort, es necessària per a poder viure. L’única perdurabilitat és la resurrecció de l’home total... Trànsit La mort és el trànsit de la nostra ment o ànima a una vida diferent i...millor. (immortalitat de la nostra ment; supervivència d’una ànima universal en la qual estem Inclosos; successives reencarnacions de l’ànima...)

  19. Formes de coneixement 1.- mitològic: ex. plou per la voluntat del déus. 2.- ordinari: ex. plou perquè les mosques estan pesades. 3.- científic: ex. plou perquè els núvols provoquen la pluja. 4.- filosòfic: analitzar les teories i respostes dels altres tipus de coneixement. Aquests coneixement és distingeixen segons: Justificació: argumentació lògica Esperit crític: revisió dels coneixements considerats vàlids. Sistematicitat: teories lligades entre elles, amb lògica. Coneixement mitològic El mite és un relat fantàstic però dóna resposta a les preguntes més importants. No té justificació. És el primer intent de l’ésser humà d’entendre el món que l’envolta i enten- dre’s a ell mateix. Pot tenir diversos significats: ex. Mites clàssics, per explicar fenòmens de la vida quoti- diana; mites actuals, un actor/actriu; un esportista....

  20. En les mitologies hi ha uns trets en comú: 1.- recorren a personatges llegendaris. 2.- relats fantàstics o imaginaris. 3.- caràcter sistemàtic. 4.- donen resposta als problemes importants de l’existència humana. 5.- l’autor dels mites és desconegut i col·lectiu. 6.- tenen un caràcter tradicional. Coneixement ordinari No té un origen científic. És útil a la vida quotidiana. És el que, a vegades, coneixem com a coneixement vulgar, saviesa popular, experiència o sentit comú... El coneixement ordinari està implícit en la manera de comportar-se la gent...de manera general o individual. Ex. netejar el menjar abans de menjar-lo. Característiques 1.- Experiència personal: sabem uns coneixements gràcies a l’entorn, a la pràctica, repe- tició i al coneixement directe i personal.

  21. 2.- Observació: aprendre veient el que fas i l’entorn social i natural. 3.- testimonis fiables: coses que t’ensenyen altres persones i ho considerem com a vàlid. 4.- generalització: d’una cosa concreta la transformem a totes les situacions semblants. 5.- tradició: transmissió de coneixements generalment orals i pràctics. 6.- dades proporcionades per la ciència: coneixements científics que els simplifiquem i els recordem vagament. Tots els coneixements ordinaris tenen uns trets en comú. 1.- racionalitat variable: sol indicar el que passa sense especificar per què passa. 2.- caràcter acrític: no estan sotmesos a crítica, no es qüestionen. S’accepten tal com ens el transmet la tradició. 3.- asistematicitat: Són coneixements independents, sense relació i, a vegades, es contradiuen. 4.- dimensió pràctica: tracta de com hem d’actuar.

  22. El coneixement ordinari en la societats precientífiques i científiques. Si bé, encara avui hi ha comunitats primitives on la ciència no ha penetrat, la majoria fan servir, en algun grau, els avenços científics. En les societats precientífiques (actuals o antigues) el coneixement ordinari és el predominant, barrejat amb aspectes mitològics i supersticiosos. En les societats científiques hi ha una convivència entre la ciència i la saviesa popular. La ciència recull aspectes o intuïcions del coneixement ordinari com a objecte d’anàlisi i investigació. A la vegada, el coneixement ordinari es nodreix dels resultats científics, ja que molts d’aquests passen a ser del domini públic. Coneixement científic Pretén de fer una explicació sistemàtica del que existeix, tenir un esperit crític i utilitzar un mètode per aconseguir-ho. formal Hi ha diferents tipus de ciència empírica

  23. Formal No s’ocupen dels fets i esdeveniments que passen en el món. lògica S’ocupen de la realitat natural matemàtiques física - química biologia Empírica S’ocupen de la realitat, dels fets del món i de les seves relacions. sociologia economia S’ocupen de la realitat social i humana politologia Història Psicologia

  24. El mètode científic Mètode = camí. Procediment amb diversos passos per assolir una finalitat. 3 mètodes: Deductiu, inductiu i hipoteticodeductiu. Deductiu: A partir de dades generals, s’extreu una conclusió particular. Inductiu: A partir de dades concretes o particulars s’extreu una conclusió general. Hipoteticodeductiu: és una combinació dels dos mètodes anteriors ( és el mètode propia- ment científic ). Exemple de mètode deductiu: Tots els homes són mortals Sòcrates és un home Sòcrates és mortal premisses conclusió Exemple de mètode inductiu: Sòcrates és mortal Aristòtil és mortal premisses Descartes és mortal Tots els homes són mortals conclusió

  25. En el mètode deductiu, si les premisses són certes, la conclusió també ho és. En el mètode inductiu, res ens assegura que tots els altres tipus d’afirmacions siguin iguals i, menys encara, que casos futurs també. En la inducció es pot parlar d’una certa probabilitat ja que la veritat de les premisses no assegura que la conclusió final sigui vertadera.. Hipoteticodeductiu Passos de què consta: 1.- Observació de la realitat i formulació del problema:S’inicia amb el descobriment d’una situació problemàtica. 2.-Hipòtesis: Es fan suggerències o solucions possibles que han de ser coherents, rigoroses, contrastables... 3.- Deducció de conseqüències: Amb el mètode deductiu, es treuen conseqüències. 4.- Contrastació de les hipòtesis: S’ha de comprovar si les conseqüències es com- pleixen o no. A vegades s’ha de recórrer a la inducció. 5.- Refutació d’hipòtesis: Si les conseqüències no es compleixen, cal refusar la hipòtesis. 6.-Confirmació d’hipòtesis: Si es compleixen les conseqüències, la hipòtesi es confirma. 7.- Obtenció de resultats: Es confirma la llei proposada o es formula una de nova.

  26. Aquest és el mètode que permet a la ciència avançar tan si la hipòtesi és correcta o in- correcta. A vegades la ciència s’aixeca sobre hipòtesis refutades. És important, com hem vist, les hipòtesis. Les hipòtesis Són les explicacions probables ( suposicions ) sobre el que passa en el món i les causes La formulació d’hipòtesis comporta, a vegades, imaginació i invenció. Després, hi ha la rigurositat científica contrastant amb la realitat es converteix amb llei científica. Les lleis es troben interconnectades entre elles i formen sistemes o teories científiques. Mètodes de contrastació La verificació: comprovació de la veritat d’una hipòtesi. Passa en la realitat ? La falsació posar a prova la hipòtesi buscant fets que demostrin que és falsa. Si no es troben és vertadera. Si hi ha un sol cas que s’oposa a la hipòtesi, aquesta es refusa. Sobre l’avenç de la ciència A partir del segle XVI, la ciència sempre ha evolucionat. Hi ha filòsofs de la ciència que qüestionen aquest avenç i els seus mètodes.

  27. Karl Popper (filòsof austríac1902-1994) considera que cap teoria és vertadera. Pot ser falsada o refusada en un futur. Ara bé, no és negatiu falsar una teoria ja que pots formular-ne una millor. Les ciències parteixen de problemes. El procediment de Popper es podria reduir a: P1 – TT – EE – P2 P1=problema inicial; TT=La teoria; EE=Eliminació d’errors; P2=nova situació problemàtica. Thomas Kuhn (físic, sociòleg, filòsof, historiador de la ciència, Cincinnati, Ohio, 1922-Cambridge, Massachusetts, 1966), El progrés científic no es correspon amb el que passa realment. Les anomalies que es presenten (problemes sense resoldre) po- den produir una crisi que condueixi a una revolució científica (for- mes diferents de concebre la realitat). Paul Feyerabend (Viena, 1924- Zurich, 1994), l’anarquisme epis- temològic. L’home ha de ser prou lliure per adaptar-se a un mètode quan sigui necessari. Es pot saltar un mètode per arribar a un descobriment nou. Aquesta flexibilitat és el que pot aportar els èxits més grans.

  28. El coneixement filosòfic v. Filosofia 1, diapositives 2-6

More Related