Download
1 / 10
100 likes | 414 Views
QUIM MONZÓ. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
E N D
QUIM MONZÓ Explica en quina mesura la narrativa curta de QuimMonzóreflecteix la societatcontemporània i ambquins recursos literarisho fa
Va nàixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyadorgràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i per sobre de totd’escriptor. • Monzó es va donar a conèixerl’any 1976 guanyant el premiPrudenciBertranaamb la novel·laL’udol del griso i el caire de les clavegueres, que no va volermai reeditar. • QuimMonzó ha rebut una escassainfluència de la tradicioó narrativa catalana. Tan solsPere Calders i Francesc Trabal se situen en la nòminad’autors que acostuma a citar quan se lidemanapelsseusmodels. • Fora de la literatura catalana han influit sobre la seua obra tantautorsanglesos, comhispanoamericansaixícomelsvideojocs, elscòmics i elsdibuixosanimats.
En diversesestrevistes, Monzódescriu el procésd’escriptura de les seues obres narrativescom un procésd’improvisaciósenseplaprevi, que basa la seuaeficàcia en el llançamentimmediat a la paperera de nombrososinicis i esborranysdescartats per inviables i en la metòdica i reiterada reescripturade dalt a baix de nombrososesborranys que funcionen. “Un conte el començo a escriuresense saber cap a onvaig, i emdeixo portar. Per això el cinquanta per cent delscontes que escricse’n van a la paperera, perquèpotserteneninicisbrillantsperò no funcionen, no van enlloc: no sóncontes, en tot cas narracions. No potscomençar un contesabentcomacabarà, ni quèpassarà, perquèllavorsja no l’escrius” Eva Piquer, “QuimMonzó periodista” 1998
QimMonzóés autor d’unsquantsllibres de contescomL’illa de Maians, Uf, va direll, Hotel Intercontinental o El perquè de totplegat, algunsexcepcionals, en elsquals, segonss’hadit, no ha usatmai aquella llenguaortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàverencarcarat. La millorreferència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitant-siscontes(1999).
Elscontes de QuimMonzósorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnicad’armar la narració curta i la uniformitatd’un estil que no té res a veureamb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escullMonzóésinsustituïble. La seua prosa atrauperquè no tendeix a l’ornament ni la retòrica, sinóperquè cada paraula, cada frase, aconsegueixdesfer-se del seuúsdiarineutre, assolintd’aquesta manera la restitució del seu valor original. Així, les frases fetesdeixen de ser tòpiques. La prosa de Monzóés tan inimitable com la de totselsgransescriptors.
Elsseuscontessón un reflex de la societatcontemporàniaperquè una bona quantitat se centren al voltantdelsconflictessentimentals, tantquan es dedica a narrar la solitud de les parellescomquan es fixa en elstrasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individusolitari per aconseguircompanyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevoltemptaciómelodramàtica i, optant per una mirada severa i seca, narra ambfredorelstrabalsosquotidins del sexe i l’amor.
Un altre fil temàticés el que planteja la narració en una guia de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l’avorriment i elsactes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen elsseuspersonatges entre les cares anònimesdelsveïns del carrer i elsclientsdelsbars, insegurs i a la recerca d’unail·lusió que deconeixen. Elsprotagonistes de moltscontes de Monzó solen ser persones desorientades.
Un altregruptemàticsón les faulesmorals. I altrescontes, els que exploren l’activitatd’escriure i de crear, les paradoxes, les ambigüitats i elsenigmes que acompanyen a l’acte de fer literatura.
En definitiva el que QuimMonzóescriu no éspuramentficció, sinómetaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentidercompulsiu, de l’heroi a pinyófix, de l’escriptor i del lector en una acció desmitificadora delstòpics, en un afan per dir les coses pelseunom. Després de cada conte el lector es troba a l’eixidad’unbreulaberintsemblantals que transita sense parar l’homecontemporani.
