1 / 65

Unitat 2 Cultura i societat El procés de socialització

Unitat 2 Cultura i societat El procés de socialització. índex. 1. La societat Definició de societat La naturalesa social de l’ésser humà: teories clàssiques i modernes 2. El context cultural Definició de cultura i anàlisi de la definició Característiques de la cultura

maya-perry
Download Presentation

Unitat 2 Cultura i societat El procés de socialització

An Image/Link below is provided (as is) to download presentation Download Policy: Content on the Website is provided to you AS IS for your information and personal use and may not be sold / licensed / shared on other websites without getting consent from its author. Content is provided to you AS IS for your information and personal use only. Download presentation by click this link. While downloading, if for some reason you are not able to download a presentation, the publisher may have deleted the file from their server. During download, if you can't get a presentation, the file might be deleted by the publisher.

E N D

Presentation Transcript


  1. Unitat 2Cultura i societat El procés de socialització

  2. índex 1. La societat • Definició de societat • La naturalesa social de l’ésser humà: teories clàssiques i modernes 2. El context cultural • Definició de cultura i anàlisi de la definició • Característiques de la cultura • Cultura i integració cultural • Contacte cultural: difusió cultural i aculturació • Subcultures i contracultures • Diversitat cultural: heterofòbia i heterofília 3. El procés de socialització • La socialització com a procés • Fases del procés socialitzador • Els agents de socialització

  3. 1. La societat El mot societat s’usa en contextos tan diferents que és imprecís i vague. Podem parlar de societat de consum, societat de guanys, alta societat, societat anònima, societat secreta, etc., I cadascun d’aquests conceptes té un significat diferent. No obstant això, quan parlem de la societat ens referim a una reunió de persones que, amb caràcter estable i permanent, formen el grup social més ampli.

  4. Activitats d’introducció • Sempre t'han dit que vius en societat. Però, què significa la paraula societat? • Compara la teva resposta de la pregunta anterior amb la següent definició: "La societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta.” Fes una síntesi entre totes dues. • Creus que l'individu pot portar una vida pròpiament humana si no és acollit per un grup humà? Per què? • Què és primer la societat o l'individu? • Què en penses de l'afirmació: “la societat coacciona l'individu”?

  5. Com és que la nostra manera de vestir, de parlar i de i menjar, etc., tenen tant a veure amb la de la resta de persones que ens envolten? Com és que l'individu s'adapta a l'entorn en què viu? Com és que tenim gestos tan semblants? La resposta és que tot això és degut al fet de pertànyer a una mateixa societat. Però què és la societat? • “La societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta” (Estruch, La mirada del sociòleg)

  6. Es pot dir que la societat és el context en què es donen totes les nostres experiències quotidianes, és en el seu si on l'ésser humà aprèn a interaccionar amb els altres, de tal manera que esdevé persona amb i gràcies a la resta de persones. • És per això que Giddens defineix la societat com «un sistema d'interrelacions que vincula els individus». I els vincula durant tota la vida, des del començament fins al final, tant si en són conscients com si no. • Cal afegir, però, que l'experiència de viure en societat no coarta la nostra llibertat, ja que no som només el que els altres han fet de nosaltres, sinó que cadascun desenvolupa creativament allò que li ha estat assignat.

  7. Podríem, doncs, afirmar que si un individu no és acollit per un grup humà no té una vida pròpiament humana. Això es posa de manifest en els casos d'infants que s'han criat al marge de la societat humana. Un exemple prou conegut és el de les nenes llop de l'Índia: l'any 1920 van ser trobades en un cau de llops dues nenes hindús, de vuit i dos anys respectivament. La més petita va morir pocs mesos després de ser trobada. La més gran, a qui van posar el nom de Kamala, va sobreviure nou anys, per la qual cosa es conserven força dades sobre la seva convivència en societat. Al principi Kamala no presentava cap dels trets que se solen associar amb la manera d'actuar dels humans: caminava de quatre grapes, grunyia com els llops i tenia por dels humans. Després de ser cuidada i ensenyada va adquirir hàbits socials rudimentaris, Fou d'aquesta manera com va anar brollant la personalitat humana de la nena. Després de ser cuidada i ensenyada va adquirir hàbits socials rudimentaris, va aprendre a pronunciar algunes paraules senzilles, a menjar aliments propis dels humans i a vestir-se. Fou d'aquesta manera com va anar brollant la personalitat humana de la nena.

  8. A partir d'aquest exemple i d'altres com el de Víctor de l'Aveyron o el de Gaspar Hauser, es pot afirmar que és impensable imaginar l'individu sense la seva relació social. Fins i tot aquells que viuen aïllats en el racó més allunyat del planeta depenen d'altres persones per a la formació de la seva personalitat i per a la seva subsistència. Víctor d’Aveyron fou trobat el setembre de 1799 per tres caçadors, al sud de França Kaspar Hauser, un adolescent de 16 anys, fou trobat a Nuremberg el 26 de maig de 1828

  9. Ara podem perfilar més la definició de societat dient que és una agrupació d'éssers humans que es relacionen entre si de manera permanent o inestable, conscientment o inconscientment, volgudament o forçadament, i que estableixen relacions de cooperació o d'antagonisme.

  10. Fins i tot, quan algú que ha viscut en societat se'n troba allunyat, per atzar, reprodueix les mateixes formes de sociabilitat humana. Això és el que Daniel Defoe va narrar a Robinson Crusoe. En aquesta novel·la se'ns exposa l'experiència d'un personatge que es troba perdut en una illa, suposadament deserta. S'adapta a aquesta situació, posant en marxa un seguit de tècniques, habilitats, creences, etc., que havia aprés en la seva vida social anterior. En un moment determinat es troba amb Divendres, un altre habitant de l'illa, i és aleshores quan s'esforça per associar-se amb ell per tal de reiniciar la sociabilitat perduda. • A partir del que s'ha dit, podem afirmar que on hi ha éssers humans els trobem vivint en societat. És a dir, podem afirmar que l'ésser humà és social per naturalesa. • Però el problema de la naturalesa social de l'ésser humà ha estat plantejat de diverses maneres. Vegem-ne les més importants.

  11. La naturalesa social l'ésserhumà: teoriesclàssiques (1) • Que la societat és quelcom natural i, per tant, anterior a qualsevol convenció, acord o pacte, és la posició defensada per Aristòtil (384 aC - 322 aC). Aquest filòsof, observant sistemàticament els fets, va examinar les formes concretes de sociabilitat i, com a resultat d'aquesta observació, va afirmar que la forma de sociabilitat més bàsica és la unitat domèstica (la família amb els esclaus), després, per agregació de famílies, es forma el llogaret i, per associació de llogarets, la polis (la ciutat estat). Segons Aristòtil, la polis és la societat més perfecta, ja que només allí l'ésser humà pot viure feliç en el ple sentit de la paraula, atès que la polis té les capacitats per satisfer totes les necessitats. • Per això la polis és anterior a l'individu, perquè el tot (la societat) és anterior a la part (l'individu), perquè un individu separat no es basta a si mateix i perquè allunyat de la llei i de la justícia pot convertir-se en el pitjor dels animals. • Si és cert que la societat és anterior a l'individu, també ho és que aquest és cívic per naturalesa. Només són incívics per naturalesa i no per atzar els que són d'una condició inferior (els animals) o els que són d'una condició superior (els déus). • Quina és la raó per la qual l'ésser humà és cívic per naturalesa? La raó de la sociabilitat humana és la paraula. La veu, en canvi, és senyal de dolor i de plaer i, per això, la posseeixen els altres animals, ja que aquests poden manifestar aquestes sensacions. La paraula, però, és per manifestar el que és convenient i el que és perjudicial, igual que el que és just i el que és injust. Hi ha una altra raó per la qual l'ésser humà és un animal social i és el fet que l'individu necessita de les altres persones per poder satisfer les seves necessitats, ja que ell per si sol no està suficientment dotat.

  12. La naturalesa social l'ésser humà: teories clàssiques (2) • Les altres teories sobre la naturalesa social de l'ésser humà van ser defensades durant els segles XVII i XVIII. En aquesta època era molt comú pensar que per poder comprendre el tot era necessari analitzar-ne les parts. Aquest mètode va aplicar-se a les ciències socials, en l'aspecte concret de la Teoria de l'Estat. Per això, van voler analitzar quines havien estat les forces que havien ajuntat i conservat units els individus. • Si buscaven les forces que havien ajuntat els individus, és que estaven convençuts que primer eren els individus i després la societat, però com s'origina la societat? Afirmaven que la societat és convencional, el resultat d'un pacte entre persones lliures i, a més, consideraven que aquest pacte responia a la necessitat de superar un suposat «estat de naturalesa», en què es trobava l'ésser humà abans d'existir la societat. Hobbes i Rousseau són els principals teòrics de l'origen de l'Estat i el contracte social.

  13. La naturalesa social l'ésser humà: teories clàssiques (3) • Hobbes imagina que, en l'estat natural, tots els éssers humans són iguals tant pel que fa a les facultats corporals com pel que fa a les espirituals. Del fet que tots siguin iguals pel que fa a les seves capacitats, se'n deriva l'esperança que tots són també iguals per aconseguir les mateixes coses, és a dir, els mateixos fins. Però s'esdevé que, si dues persones desitgen una mateixa cosa i és difícil que totes dues en puguin gaudir, aleshores s'enemisten i tracten d'aniquilar-se o de sotmetre's l'una a l'altra, la qual cosa significa que l'estat natural és un estat de guerra, de violència i d'anarquia. • L'expressió hobbesiana "l'home és un llop per a l'altre home” mostra clarament aquest estat natural, en què la vida humana està plena de mancances, en què els éssers humans són egocèntrics i ambiciosos, i en què la mort violenta és temuda molt més que qualsevol altra por i desborda qualsevol desig de plaer. • Les lleis de la naturalesa, (per exemple, l'instint de supervivència) mostren l'únic camí per defensar-se contra el perill que representen els altres. Aquest camí consisteix a constituir un poder comú, és a dir, conferir tot el poder individual i tota la seva força a un home o a una assemblea d'homes, com si cadascú digués a tots els altres: «autoritzo i transfereixo a aquest home o a aquesta assemblea d'homes el meu dret a governar-me, amb la condició que vosaltres li transferireu el vostre dret i autoritzareu tots els actes de la mateixa manera». • És per això que la societat és fruit d'un pacte (contracte social) en què l'ésser humà cedeix el poder a l'Estat: és el gran Leviatan, aquell déu mortal que «posseeix tant de poder i tanta força, que pel terror que inspira és capaç de conformar les voluntats de tots per a la pau, en el seu país, i per a la mútua ajuda contra els seus enemics, a l'estranger». (Thomas Hobbes, Leviatan: o la matèria, forma i poder d'una república, eclesiàstica i civil).

  14. La naturalesa social l'ésser humà: teories clàssiques (i 4) • Per la seva banda, Rousseau pensa que, en l'estat natural, els éssers humans estan separats, però no en un estat de guerra sinó d'indiferència. Entre ells no hi ha cap vincle moral ni sentimental, no tenen consciència del deure ni res que els apropi els uns als altres. Els individus es caracteritzen perquè són purs, lliures i sense vicis. L'egoisme violent hobbesià deixa pas a un egoisme passiu; és a dir, ningú no vol dominar ni despullar ningú. • Quins són, doncs, els factors que els empenyen cap al pacte? Els cataclismes, la manca d'aliments i el clima advers, juntament amb la feblesa humana, van ser els motius pels quals els individus van abandonar la llibertat de la vida natural. Rousseau considera que en l'estat social cal lluitar per garantir la màxima llibertat civil i els drets naturals dels éssers humans. • És per això que les característiques del pacte social han de ser: «Trobar una forma d'associació que defensei empareamb tota la força comuna la persona i els béns de cada associat, de manera que, unint-se cadascú a tots, no obeixca, tanmateix, més que a si mateix i romangatan lliure com abans.» (Rousseau, El contracte social). • Això significa que el contracte ha de reunir, sense cap mena de coacció, les voluntats individuals en una voluntat general, ja que si hi dominaren mitjans físics de poder, el contracte seria nul, contradictori i irracional. Com es defineix la voluntat general? Rousseau considera que és allò que representa l’interès comú per sobre de tot i limita, a través de lleis, els interessos privats. No es tracta, doncs, de la voluntat de tots, ja que aquesta representa la suma d'interessos particulars. D’aquesta manera, quan la llei expressa la voluntat general és justa perquè representa l'interès comú i, com que l’interès comú interessa tothom, en la voluntat general es troben presents les voluntats individuals. • Qui legisla seguint el criteri de la voluntat general? Rousseau, ideòleg de la democràcia directa, proposa que cadascú es doneal tot, però a ningú en particular, així tots es converteixen en sobirans, ja que tot es decideix en assemblea sobirana.

  15. La naturalesa social de l’ésser humà: teories modernes (1) • Els pensadors del segle XIX, influïts per l’aparició de la sociologia com a disciplina que investigava tot el que és social, van oposar-se a les posicions de Hobbes i de Rousseau i van defensar l'existència real de la societat al marge dels individus. Segons ells, les lleis de la història imposarien a la societat una evolució que els individus haurien d'acceptar. La societat, doncs, té una autonomia i una dinàmica pròpies;en canvi, l'ésser humà que viu en societat perd una gran part de la seva llibertat. AugusteComte, Karl Marx i EmileDurkheim són els representants més importants d'aquesta tendència.

  16. La naturalesa social de l’ésser humà: teories modernes (2) • Comte (1798-1857) va viure en una època trasbalsada per les conseqüències de la Revolució francesa i de la revolució industrial, en la qual els partidaris de les idees tradicionals i els de les idees progressistes estaven contínuament en lluita. Ell creu, però, que l’ordre i el progrés s'han de poder conciliar i que són dos aspectes diferents d'un mateix element: la societat. • L’ordre té a veure amb l'harmonia que, en el si de la societat, hi ha d'haver entre les diverses condicions de vida, mentre que el progrés fa referència al fet que la societat ha de desenvolupar-se de manera ordenada i d'acord amb les lleis socials naturals. Aquestes lleis escapen a l'acció dels individus, són independents de la seva voluntat. Però si, a través d’un mètode inspirat en les ciències naturals, podem conèixer aquestes lleis, podrem preveure els fenòmens socials i portar la societat cap a una organització més sòlida. • Considera que la societat és una realitat que ha de prevaler per sobre l'individu, per la qual cosa qualsevol fenomen social només pot explicar-se amb relació al tot del qual forma part: la societat.

  17. La naturalesa social de l’ésser humà: teories modernes (3) • Marx (1818-1883), en contraposició a Comte, no únicament vol conèixer les lleis que regeixen el funcionament de la societat sinó que pretén transformar-la. Pensa que l'existència dels éssers humans no està condicionada per la seva consciència sinó per les condicions socials i materials en què viuen. • Segons Marx, des del punt de vista sociològic, la societat no existeix com una entitat separada dels individus que la componen. Només hi ha individus que, amb el seu treball, modifiquen la naturalesa i la converteixen en objectes útils per satisfer les seves necessitats. En aquest procés de treball els éssers humans estableixen relacions socials fonamentals: les relacions de producció. • Entén les relacions de producció com aquelles que s'estableixen entre els éssers humans en el procés de producció i que regulen la possessió i utilització dels mitjans de treball; és a dir, les entén com a relacions de propietat. Per això, s'adona que en el procés de producció capitalista hi apareixen dos grups: els propietaris dels mitjans de producció (la terra, les màquines, els diners, etc.) i els que no ho són (els assalariats). • Entrant més a fons en el sistema capitalista de producció, s'adona que aquesta desigualtat de condicions condueix a l'explotació del proletariat. Aquest perd el control del seu treball, ja que no en fixa ni la durada, ni el procés, ni els objectius. És per això que el treballador viu alienat. L’alienació és, doncs, una pèrdua del sentit de les accions humanes. Marx, però, anuncia una llei històrica: el capitalisme serà reemplaçat pel socialisme, gràcies als canvis tècnics i als conflictes socials; el proletariat serà el motor d'aquest reemplaçament.

  18. La naturalesa social de l’ésser humà: teories modernes (4) • Durkheim (1858-1917), per la seva banda, considera que la societat no és un aglomerat d’éssers vius, sinó un tot, les parts del qual són com els òrgans d’un organisme. Si els òrgans funcionen l'organisme també, per això l'existència de la societat dependrà de si els individus desenvolupen les funcions que tenen assignades. • Hi ha una condició bàsica que permet la unió dels individus i és la consciència col·lectiva, que Durkheim defineix com el «conjunt d’idees i de principis morals compartits per tothom». A més a més, el desenvolupament de les ciències i de la indústria també actua com a element condicionant de la societat, en la mesura que provoca una dependència mútua entre els individus i els grups. • Els individus s'han de sotmetre a la societat, perquè el fet social és superior a l'individu, tant moralment com espiritualment. Es així com s'explica que les normes de conducta en el camp professional, les normes religioses, les normes familiars, etc., exerceixin un poder coactiu sobre l'individu, tant si ho vol com si no ho vol. • Davantd'aquestesmaneres de pensar, de sentir i d'actuar, és a dir, davantd'aquestsfetssocials, l'individupot adoptar duesposicions: adaptar-s'hi o rebelar-s'hi. En el primer cas, la coacciópràcticament no es nota, però en el segon la coacció es fa present i les regles del dret intenten impedir elsnostresactes. Així, doncs, elsindividus han d'ajustar el seucomportament a les normes imperants.

  19. Text 1 Aquesta peculiaritat de la perspectiva sociològica es posa de manifest a partir d'una mínima reflexió sobre la significació de la paraula societat, un terme que fa referència a l’objecte de ta disciplina per antonomàsia. Com gairebé tots els termes que fan servir els sociòlegs, aquest també està tret del llenguatge comú, on el seu significat és força imprecís. En alguns casos designa una mena de gent especial («Societat Protectora d'Animals»); en d'altres, només aquella gent que gaudeix de molt de prestigi o de privilegis («l'alta societat»), i en d'altres ocasions funciona senzillament com a sinònim de companyia (des dels individus que «es fan» o «no es fan» amb d'altres, fins al col·lectiu que es constitueix, per exemple, en la «Companyia d'Aigües, o Societat d'Aigües»). I encara hi ha d'altres significats, menys freqüents. El sociòleg, en canvi, fa servir el terme en un sentit més precís, tot i que també pot haver-hi diferències de sociòleg a sociòleg. En general, però, parla de societat per denotar un gran complex de relacions humanes, o dit en llenguatge més tècnic, per designar un sistema d'interacció. En aquest context, l'adjectiu gran es fa molt difícil de quantificar. El sociòleg pot estar parlant d'una societat de milions de persones (la societat europea), o bé d'una col·lectivitat numèricament molt més petita (la societat dels estudiants de primer curs d'Econòmiques a Bellaterra). De dues persones que estan fent petar la xerrada en una cantonada no es pot dir que constitueixen una societat, però de tres nàufrags en una illa deserta, sí. Es a dir, que la possibilitat o no d'aplicar el concepte no es pot determinar tan sols a partir de criteris quantitatius. Més aviat diríem que s’aplica sempre que un complex de relacions és prou unitari per ésser analitzat en ell mateix, com una entitat autònoma i diferent d’altres del mateix tipus. P. BERGER, Invitació a la Sociologia.

  20. Activitats text 1 • Compara la definició de societat, que has elaborat en iniciar la unitat, amb la que es dóna en el text. • Per què el terme societat quan s’usa en el llenguatge comú és imprecís? • Per què “a tres nàufrags a una illa deserta, se’ls pot dir que constitueixen una societat? • Posa títol al text.

  21. Text 2 La definició de l'home per Aristòtil com un animal social no és prou àmplia; ens ofereix un concepte genèric però no la diferència específica. La sociabilitat, com a tal, no és una característica exclusiva de l'home ni tampoc privilegi d’un de sol. En els anomenats estats animals, entre les abelles i les formigues, trobem una divisió ben neta del treball i una organització social sorprenentment complicada. Però en el cas de l'home no trobem només, com entre els animals, una societat d’acció, sinó també una societat de pensament i de sentiment. El llenguatge, el mite, l'art, la religió i la ciència representen els elements i les condicions constitutives d’aquesta forma superior de societat. Són els mitjans amb els quals les formes de vida social que advertim en la naturalesa orgànica es desenvolupen en un nou estat, el de la consciència social. La consciència social de l’home depèn d'un acte doble, d’identificació i de discriminació. L'home no pot trobar-se a si mateix, ni adonar-se de la seva individualitat, si no és per mitjà de la vida social. Però, per a ell, aquest mitjà significa alguna cosa més que una força exterior determinant. De la mateixa manera que els animals, se sotmet a les lleis de la societat, però, a més a més, té una participació activa en produir-les i un poder actiu per canviar les formes de vida social. CASSIRER, E. Antropologia Filosòfica. Introducció a una filosofia de la cultura

  22. Activitats text 2 • Per què la societat humana és superior a la societat animal? • Què significa que en el cas humà trobem no només una societat d'acció sinó també una societat de pensament i de sentiment? • De què depèn la consciència social? • Exemplifica l'afirmació: "De la mateixa manera que els animals, [l'ésser humà] se sotmet a les lleis de la societat, però, a més a més, té una participació activa en produir-les i un poder actiu per canviar les formes de vida social.” • Posa títol al text.

  23. 2. El context cultural L’ésser humà té una activitat social, i aquesta activitat és important, perquè allò que en resulta és el que s’anomena cultura. De la mateixa manera que cap cultura podria existir sense la societat, cap societat no podria subsistir sense cultura, ja que gràcies a la cultura som humans.

  24. Activitats inicials • Sovint es diu que la cultura americana s'està endinsant en la cultura europea. Quin significat dónes a aquesta afirmació? • Què entens per cultura? • Avui dia, es parla molt de diversitat cultural. Què creus que significa? • Podem parlar de cultura o de cultures? Per què? • Et sembla possible la integració social de les diverses cultures? I desitjable? Per què? • Què en penses de: “Un percentatge segurament majoritari de conflictes que es presenten com a ètnics, racials, religiosos o interculturals són en realitat la conseqüència de situacions d'injustícia o de pobresa” (DELGADO,1998).

  25. Definició de cultura Cultura és “el conjunt complex que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, la llei, el costum i totes les altres capacitats i hàbits adquirits per l’ésser humà com a membre d’una societat“ (Edward B. Tylor, Primitiveculture, 1871) “La cultura pot ser entesa com un sistema relativament integrat d’idees, valors, actituds, assercions ètiques i modes de vida, disposats en esquemes o patrons que posseeixen una certa estabilitat dintre d’una societat determinada, de manera que influeixen en la seua conducta i estructura. Tot allò que l’ésser humà és i fa i que no prové únicament de la seua herència biològica resta, doncs, cobert pel camp de la cultura. (...) Bàsicament la cultura consisteix en continguts de coneixement i pautes de conducta que han estat socialment apresos. La cultura, doncs, requereix un procés d’aprenentatge, el qual és social” (Salvador Giner, Sociologia, Barcelona, Península, 1981, pàgs. 75-76)

  26. Anàlisi de la definició de cultura (1) En primer lloc, tres elements o nivells clarament distingibles: l'element cognitiu, l'element conductual i l'element material. • El primer element està conformat pel coneixement i les creences o supersticions. Ambdós fan referència a les diverses maneres com els diferents grups humans es representen el món. El primer consisteix en el conjunt de sabers sobre la naturalesa i sobre la societat, com ara “la terra és plana o rodona”, "la intel·ligència s'hereta”. Es tracta, d'una banda, de coneixements imprecisos com el saber comú, i, de l'altra, de coneixements precisos com la ciència. Les creences no són coneixements objectius sinó actes de fe amb relació al món i a la vida; així podem creure en una determinada religió, en una ideologia concreta o en la ciència. [nivell simbòlic i ideal]

  27. Classe de medicina a l’hospital Middlesex de Londres en 1925.

  28. b) El segon element el constitueixen la moral, la llei i el costum, i es materialitza a través de valors, normes i actituds. Es així com l’ésser humà coneix les regles del joc, és a dir, sap quina conducta és considerada bona o dolenta, quines accions són desitjables o rebutjables, quines seran lloades o castigades. [nivell d’acció social]

  29. Un grup d’oficials de la policia local islàmica destrueix botelles de cervesa en aplicació de la llei islàmica imperant a l’estat de Kano, al nord de Nigèria.

  30. c) El tercer element, expressat per Tylor amb l'art, fa referència a tots aquells objectes que les societats humanes han produït, com ara: cases, cabanes, quadres, vestits, alimentació, etc. Aquest element material incorpora elements afectius, en el sentit que ens proposa allò que és lleig o maco i allò que és agradable o desagradable. Un exemple prou indicatiu del que es vol dir, podria ser el següent: un grup de turistes per terres d'Amèrica del Sud demana cuy en un restaurant. La informació donada per la cambrera és que es tracta d'una mena de conill. Una turista comença a menjar sense esperar que acabin de servir el plat a tothom, troba que es tracta d'una carn excel·lent, però deixa de menjar-la quan la seva veïna diu: “jo no en vull, això és una rata”. Es tractava d'un conillet d'Índies. [nivell material]

  31. Celebració del Mount Hagen Cultural Show en Papúa-Nueva Guinea en setembre 1998.

  32. Anàlisi de la definició de cultura (i 2) • En segon lloc, la mateixa definició ens apropa al fet que quan parlem de cultura, ens hem de referir a la cultura humana, ja que la cultura és el resultat de la interacció entre els diversos membres dels diferents grups socials i, per tant, no prové de la seva herència biològica. • Així, els éssers humans aprenem i interioritzem formes de comportament i maneres de pensar gràcies a totes les persones que ens envolten, la qual cosa vol dir que la cultura s'aprèn socialment. Pensem, per exemple, en un infant acabat de nàixer i la mateixa personeta uns anys més tard: en els primers mesos de la seua vida només manifestarà, per mitjà del plor o del somriure, les seves necessitats bàsiques; quatre o cinc anys més tard parlarà força bé la llengua materna, haurà aprés que té un gènere (masculí o femení), que hi ha accions mal fetes i d'altres de ben fetes, que hi ha persones a qui ha de respectar, que hi ha unes normes que ha de complir, etc. Tot això no formava part del seu codi genètic, ja que si, després de néixer, hagués estat abandonat, no hauria aprés tot el que acabem d'esmentar (tal com mostren els nens salvatges, com ara el cas de les nenes índies). • De tot el que acabem de dir, podríem afirmar que cultura és allò oposat a natura, que els animals estan supeditats a la natura i que l'ésser humà és l'únic que se n'allibera, mitjançant la cultura.

  33. Característiques de la cultura • Tota cultura constitueix una configuració, és a dir, és un tot organitzat que integra els diversos elements. És per això que podem parlar de cultura americana, italiana, francesa, etc., en la mesura que cadascuna és separada de les altres i té trets que la defineixen específicament. • És adaptativa, ja que permet que el grup social s’adapte a l’entorn • Tota conducta és apresa, encara que tinga el seu origen en necessitats biològiques o instintives. Aquest tret explicaria les diferents formes de menjar que hi ha arreu del món: mentre que, per exemple, els xinesos fan servir bastonets, els europeus usen cullera, forquilla i ganivet. • Es una conducta compartida en la mesura que no és pròpia d'un sol individu sinó d'un conjunt més o menys ampli de persones. La cultura de l'oci és una conducta compartida. • Es una conducta transmesa, ja que ens ha estat llegada per les generacions anteriors. Per exemple, moltes normes morals i polítiques d'Occident provenen de la Grècia clàssica. • Tota cultura és abstracta, perquè, tot i fer referència al comportament humà i als objectes que envolten l'ésser humà, no és ni aquest comportament ni aquests objectes. • Tota cultura és un concepte, que pot ser atribuïble a la societat global o a parts de la societat; en aquest segon cas es parla de subcultures.

  34. Cultura i integració cultural • S’anomena integració cultural el fet que els elements cognitius, conductuals i materials d’una cultura estiguen relacionats entre si formant complexos culturals (sistemes integrats de trets culturals), que persisteixen com una unitat en l’espai i en el temps. • Així, es pot parlar de cultures que tenen un grau molt elevat d'integració i de cultures que no l'hi tenen tant.

  35. Les primeres, aquelles que tenen un grau molt elevat d'integració, presenten una harmonia social gairebé perfecta. Això és degut al fet que són cultures pròpies de societats molt aïllades, cultures a les quals els manquen influències externes; en una paraula, cultures estàtiques. La societat dels amish és un bon exemple. • De bell antuvi es tenia una forta consideració per aquesta mena de cultures, però actualment es considera que la seva estaticitat i la seva manca de flexibilitat pot conduir-les a desaparèixer, ja que, en rebutjar actituds innovadores, impedeixen la seva modernització i queden ancorades en el passat. Per contra, es té una actitud més positiva cap a les cultures amb poca integració cultural, ja que es consideren cultures més obertes, tolerants i flexibles.

  36. Contacte entre cultures: difusió cultural i aculturació • El terme difusió culturalfa referència al procés per mitjà del qual es transmeten trets d'una cultura a una altra cultura, trets com ara una moda, una opinió, una innovació determinada, un producte nou, un nom, etc. • D'entre els casos més coneguts hi ha el de la utilització dels texans, pantalons, generalment de color blau, que la moda ha estès arreu. Aquests nous trets, però, no afecten les estructures socials preexistents; aquestes estructures romanen intactes.

  37. Contacte entre cultures: difusió cultural i aculturació • En canvi, quan parlem d'aculturació ens referim a les modificacions dels models culturals bàsics, degudes al contacte directe i continuat entre dues cultures, la qual cosa vol dir que els diversos elements de cada cultura es reelaboren a causa d'aquests contactes. L’aculturació es dóna per fets com ara: la invasió, la colonització o la migració. A causa d'això, les estructures socials existents queden alterades; un exemple del que volem dir el tenim en el colonialisme d'alguns països europeus en terres d'Àfrica, d'Àsia o d'Amèrica. • L’aculturació és un procés de canvi cultural, gràcies al qual s'introdueixen determinades formes de vida o de cultura en una societat. Aquest procés pot ser de dos tipus: material o formal. És material quan les poblacions adopten trets de la cultura dominant només en la vida pública, mentre que en l'àmbit privat segueixen mantenint el seu codi cultural d'origen. És formal quan del contacte entre les dues cultures en surt una cultura nova, que és una síntesi de les dues cultures d'origen; és el cas dels fills dels immigrants.

  38. Quins elements d'aculturació trobes en aquesta foto, feta a Namíbia?

  39. Una indonèsia consulta el seu ordinador portàtil en la mesquita Istiqlal de la capital Jakarta.

  40. Aculturació i deculturació • L’aculturació es produeix seguint unes lleis fixes: a) les societats més evolucionades aporten més elements culturals a les menys evolucionades; b) els grups o classes socials inferiors tenen més tendència a adoptar elements o trets culturals dels grups o classes socials superiors. • La deculturació consisteix en la pèrdua d’elements culturals propis a causa, precisament, del contacte amb altres cultures. És el contrari de l’aculturació, perquè aquesta suposa un enriquiment cultural, mentre que la deculturació representa un empobriment cultural. P.e, quan un grup social d’immigrants perden les seues arrels culturals.

  41. Subcultures i contracultures • Si una cultura no és mai quelcom donat d'una manera definitiva, és explicable que en el si de les cultures hi trobem variacions. Aquestes es donen quan no hi ha integració absoluta i homogènia entre tots els elements d'un determinat sistema cultural o, dit d'una altra manera, quan hi ha un conjunt de valors i de normes d'un grup, diferents dels de la resta de la societat. És el que es coneix amb el nom de subcultures. • Les subcultures es troben integrades dins d'una cultura, però són variants que un grup específic introdueix en un o diversos aspectes d'aquesta cultura. Exemples de subcultures podrien ser la cultura juvenil, la cultura gitana, els vegetarians i els naturistes, etc. • Les relacions entre cultura i subcultura són: • Entre la cultura i la subcultura no es dóna mai una harmonia total, perquè normalment la segona emfasitza uns valors que la cultural global té arraconats. Com a exemple tenim les tribus urbanes. • Que entre cultura i subcultura no hi haja harmonia, no vol dir que no hi haja una certa coherència. Si aquesta coherència no es dóna, aleshores ens trobem davant de dues cultures. • També entre cultura i subcultura s'origina una tensió, sobretot perquè la subcultura nega les normes i els valors dominants en una societat determinada, com ara les relacions familiars, de treball, sexuals, educatives, etc. Aquesta actitud de bel·ligerància contra la cultura establerta es denomina contracultura. Per exemple, el moviment ocupa. • http://subcultureslist.com/

  42. Diversitat cultural i integració social • Fins ara hem estat usant el terme cultura en singular, però faríem bé d'usar-lo en plural, ja que els éssers humans han anat generant una gran diversitat de cultures per tal d'adaptar-se al seu entorn. Això vol dir que cada comunitat té uns principis morals, unes creences religioses, unes lleis, una ideologia, en definitiva, una imatge del món (cosmovisió), que té molt a veure amb les condicions històriques, geogràfiques, mediambientals o d'isolament respecte d'altres grups, i també amb les ganes de ser un mateix, d'oposar-se i distingir-se d'aquells que ens són propers. La diversitat cultural s'ha d'entendre com un fenomen natural, provocat, en certa manera, per les relacions directes o indirectes entre les diverses societats. • La qüestió relativa a la diversitat cultural es fa més urgent, des que l'Escola de Chicago ha fet notar que les metròpolis actuals són un «gresol de races, pobles i cultures i un viver propici d'híbrids culturals i biològics nous» (Wirth, 1998), producte del gran flux d'immigrants i de refugiats que busquen millorar la seva vida.

  43. Diversitat lingüística a Europa

More Related