Geografia Política Protoespanyola

1. El maquiavel·lisme polític al segle XV. El reforçament del mite dels Reis Catòlics a través de les monedes populars i els encomios del segle XVII. La homologació de la figura femenina desprès de la repressió borbònica del segle XVIII, i el seu esclat com a símbol identitari durant el romanticisme del XIX. La primera reivindicació del paper jugat pel rei a la descoberta americana...

2. "Qui controla el present controla el passat. Qui controla el passat, controla el futur" (George 0rwell, 1984)

3. Per tal de millorar la comprensió del fil argumental de l’article, podeu descarregar-vos els capítols al vostre ordinador, i obrint-los manualment amb el Power Point accedir a les diapositives i a l’iconografia. Geografia Política Protoespanyola Marques de domini territorial als atlas i portolans geopolítics peninsulars del segles XV al XVII. 10ª part Percepció de les figures dels reis catòlics en els darrers cinc segles, realitats i mites. Jordi Grau i Bartomeu

4. Ferran II marcarà l’inici de la història moderna europea. Animal polític polièdric inspirarà a Maquiavel en el Príncep de 1513 (on la fi justifica el mitjans); al seu deixeble Giovanni Botero a la ragione di statodel 1589 (on la raó d’estat ho justifica tot, àdhuc l’assassinat); al politòleg valencià Frederic Furió i Ceriol al Consell i Consellers del Príncep del 1559(on un bon polític, com un bon músic, no ha de ser necessariament una bona persona ); a l’advocat de Xàtiva, Tomás Cerdà de la Tallada al Verdadero govierno desta Monarchía, del 1581 (on critica el complex sistema judicial i aconsella Felip II en el valors del príncep cristià); i a Pedro Rivadeneyra a les Virtudes que debe tener el príncipe cristiano del 1595. Estàtua de Maquiavel a la Galeria dels Uffizi Frederic Furió fou perseguit per defensar la traducció de la Bíblia a les llengües vernacles. Cerdà de la Tallada defensa la reforma del sistema penitenciari i fou el primer en preconitzar la defensa gratuïta a favor dels acusats pobres. Maquiavel escrigué referint-se a Ferran II, al Príncep (sic): “ De rei dèbil que era ha vingut a ser, en la fama i en la glòria, el primer rei dels cristians (...) ha fet i tramat coses grans, les quals sempre han tingut suspensos i admirats els ànims dels seus súbdits”.

5. Andrés Bernáldez (Fuentes 1450 - Los Palacios 1513) Personatge històric real o un tapat? Fou un eclesiástic que conegué personalment en Colom!, per descomptat el fa genovès al llibre. (Curiosament la seva crónica Historia de los Reyes Católicos no fou publicada fins el 1856!!. Analitzada l’obra per l’ Ernest Vallhonrat del Centre d'Estudis Colombins la fa entrar en contradiccions. Fou el primer panegirista d’Isabel La catòlica. En Mossen Diego de Valera escrigué una Crónica de los Reyes Católicos, que abarca del 1474 fins al 1488 i d’entre les seves fonts s’inspirà en las Décadas de Palència (sobretot pel que fa a la Guerra de Ferran II contra els portuguesos). Escut actual de la diputació provincial de Palència, on encara hi podem veure les restes dels escuts Sicilians d’en Ferran II, guanyador de la guerra civil castellana, fent referència a Saldaña. Fixeu-vos que les àligues dels Hohenstaufen han estat substituïdes per la inscripció Ave Maria

6. Pedro González de Mendoza (1428-1495) fill del Marqués de Santillana fou bisbe de Calahorra el 1454, de Sigüenza el 1467 i arquebisbe de Sevilla. Inicialment fidel a Enrique IV, combaté favor de la reina legítima Joana la Beltraneja al cantó dels portuguesos. El 1473 canvià cap al bàndol català aragonès i guerrejà, al costat d’en Ferran II, al setge de Zamora i a la mítica batalla de Paleagonzalo a Toro. L’escut del cardenal Mendoza al quadre d’en Manuel Peti Vander del 1705 (al Museu arqueològic de Valladolid) es molt semblant al de Saldaña històric (l’actual té les barres verdes) amb la inscripció Ave maria, Tot i haver canviat els colors de les barres del comtes reis i les àligues sicilianes per la inscripció Ave Maria, hi podem veure l’escut de Sicília, l’únic títol de rei que tenia Ferran II del 1475 al 1479 durant la guerra peninsular, entre la confederació catalana i Portugal, pel control del tron castellà atès que en aquella època encara vivia son pare Joan II.

7. El Cardenal Mendoza entrà a Granada amb les tropes d’en Ferran II. Fou el primer eclesiàstic a qui l’encomanaren les tasques de repressió política inquisitorial: ètnica i religiosa el 1477. Fou l’introductor d’en Cisneros a la Cort. El 1482 fou nomenat Arquebisbe Primat de Toledo. Aquest personatge és un comodí per la historiografia espanyola que l’ha fet omnipresent en tots els esdeveniments del segle XV. A l’escut del cardenal Mendoza al Cor de la Catedral de Sigüenza tot i haver canviat l’orientació i la policromia de les barres s’hi veu l’escut de l’únic reialme del que era rei de Ferran II durant la guerra civil castellana: l’escut de Sicília. El altres gravats hi ha estat disminuïdes el nombre de barres.

8. 1473 Segell de l’infant Ferran amb les armes de Sicília

9. 1510 - Anònim Portuguès. Senyera Siciliana i de Sant Jordi sobre Granada.

10. 1492. Jorge de Aguiar. Biblioteca Unviersidad de Yale. Bandera de Sicilia sobre Sevilla.

11. Pere Màrtir d´Angleria 1457-1526 (Pietro Martire di Anghiera?) espectador excepcional, des dels càrrecs que anà ocupant a la Cort d’en Ferran II i d’en Carles V, deixà una vasta obra periodística escrita en llatí. Ambaixador davant el sultà d’Egipte escrigué Legatio Babylonica. A Su Opus Epistolarum deixà una col·lecció de 813 epístoles que recullen esdeveniments des del 1488 fins al 1525 amb la victòria de Pavia. A Decadas de Orbe Novo evo Mundo, la seva principal aportació a l’historiografia mundial, recull 80 anys d’història de Les Índies amb fets, toponímia, dades etnogràfiques, llegendes... Desprès de la seva mort l’allau d’informació que recaptà serà “administrada” pel cronista de Castella: Fray Antonio de Guevara i successors. El principal destinatari de les lloances de Pere Màrtir fou sense embuts l’obra política del rei Ferran II –fins i tot es va permetre criticar-li la seva afecció per les dones-, i va tenir un record a la reina Isabel per la seva protecció als humanistes.

12. Luca Marino oLucio Marineo Siculo. Vizzini, Sicília, 1460, desconeixem la data i el lloc de la mort del cronista sicilià de la cort d’en Ferran II. Fou el mestre que inculca el gust per Petrarca, Dante i el món clàssic al poeta Joan Boscà i Almogàver, (del que desconeixem la data de naixement i la seva més que possible literatura catalana atès que nomès s’han conservat obres seves escrites - o traduïdes?- en castellà. Luca Marino al Sumario de la clarísima vida y heroicos hechos de los Catolicos lloa la figura d’en Ferran II. A "De las Cosas Memorables de España" ens explica, que en una de les expedicions, els castellans trobaren monedes romanes a Amèrica, "la qual cosa a los que se jactavan de aver hallado las Yndias y ser los primeros que a ellas oviessen navegado quitó la gloria y fama que avían alcançado". Tant si ho va escriure ell, com o si ho va introduir algun censor posteriorment, aquesta invectiva denota que durant aquells anys hi havia la consciència de que la descoberta americana no havia estat pas cosa castellana.

13. Alfonso Fernández anomenat de Palència (¿El Burgo de Osma? 1423 - Sevilla, 1492), historiador i clergue del clan aragonès del rei Ferran escrigué la monumental Gesta Hispaniensia ex annalibus suorum diebus colligentis, dividida en dècades a l’estil del cronista romà Titus Livi. La crònica avarca des de finals del regnat de Juan II fins al 1481, inclosa la Guerra de Ferran II amb els portuguesos. Les tres primeres dècades foren traduïdes al castellà per Antonio Paz y Meliá y publicades amb el títol Crónica de Enrique IV entre 1904 y 1908. La dècada IV, que ha estat ignorada per la majoria d’historiadors, fou publicada el 1971 per José López del Toro en llatí original i traduïda al castellà amb el títol Cuarta Década. L’original en llatí no ha estat mai publicat, malgrat el seu valor històric. Probablement, no es cap casualitat de que aquest cronista oficial que formava part de l’entorn del rei hagi estat arraconat per la historiografia espanyola. Ha estat titllat de misogin i hostil a Isabel (tal com ens apunta el professor Ernest Belenguer), fins al punt de no comprendre com una dona entenia en qüestions de govern. I es que per l’Alfonso de Palència només el Príncep assegurava la governabilitat del regnes. Personalment, crec que devia ser él més aproximat al que realment esdevingué al segle XV.

14. Fernán, Fernando o Hernando del Pulgar (1436 – 1493 ? ) cronista de los Reyes Católicos el 1482. Escribió la Chronica de los muy altos y esclarecidos Reyes Catholicos Don Fernando y Doña Isabel, cuyo manuscrito dejó a Antonio de Nebrija para que la tradujese al latín, como en efecto hizo en 1545 y 1550. El original castellano se publicó en 1565 por obra del nieto de Nebrija, quien creía erradamente que lo había compuesto su abuelo. Deshecho el error, ya en ese mismo año apareció otra edición con el nombre del verdadero autor. La crónica es imprecisa y aduladora, pero tiene valor porque entremezcla los hechos con su experiencia personal. Fixeu-vos l’embolic de noms Fernán ( Ferran?) Fernando, Hernando ... La inexactitut d’on va morir, i ni tan sols, la data de la seva mort. Quina cosa més enrevessada la de la llengua en que s’escrigué el manuscrit original i en la que s’edità la crònica, i les sis o set décades de demora a publicar-la! I la confusió posterior? Tot plegat molt típic de la historiografia espanyola en tot alló referent al segle XV.

15. L’historiador aragonès i secretari real de Felip II, Jerònim Zurita, fill del metge personal de Ferran II, el magistrat de Barbastre Miquel Zurita, viatjà per Europa i accedí a moltes fonts documentals. El 1562 edità a Saragossa la seva obra magna Anales de la Corona de Aragón(l’eufemisme Corona de Aragón per designar tots els territoris de la confederació catalana s’inicià en aquesta època). L’obra tingué el rebuig d’Alonso de Santa Cruz que argumentava: “esto no está en las historias de Castilla, luego es fábula y el autor lo inventa (...) El 1573 Zurita també escrigué la Historia del Rey don Hernando el católico “porque cosa universal y de aquel Príncipe sería recibida de todas gentes”. Aquesta obra fou elogiada per Felipe II que fou un gran admirador d’en Ferran II... “que haciendo cortesia a sus retratos añadia: A éste lo debemos todo” Belenguer Cebrià, Ernest. Ferran el catòlic . Edicions 62. Barcelona 1999.

16. Al segle XVII, en plena decadència de l’imperi hispànic amb guerres a Catalunya, Portugal i Flandès..., aparegué un estil literari historiogràfic panegíric anomenat: Encomio, que permetia remodelar la història, prescindint d’aquells fets que no interessaven i exaltar-ne d’altres. El 1640 Baltasar Gracián publicà El político don Fernando el Católico, (on contraposa la figura del “espejo de principes” a la figura dels validos i privados d’en Felip IV); Francisco de Quevedo, Juan Blazquez Mayoralgo i Saavedra Fajardo en el seu llibre: Política y razón de estado del Rey Católico don Fernando , parlaran d’una autèntica raó d’estat en contraposició a la maquiavèlica, amb principis cristians ( si és que les dues coses són compatibles?) que marcarà fins avui dia la política espanyola Iconografia d’en Baltasar Gracián conservada a Graus a la Ribargorça. En el context de la guerra dels Segadors, el poeta Francisco de Quevedo (1580-1645) escrigué: «Son los catalanes el ladrón de tres manos (...) Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido. (...) Son los catalanes aborto monstruoso de la política (…) En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero.

17. Desprès d’una primera onada de reconstrucció històrica, sota el regnat d’en Felip II, comença una segona reinterpretació del passat a l’època del Aústries Menors. Amb la finalitat de reforçar el mite dels Reis Catòlics i la unitat de Espanya entre la nombrosíssima plebs més analfabeta a través de les imatges, s’encunyaren vàries edicions numismàtiques al llarg de tot el segle completament irregulars.

18. Durant la època d’en Felip III s’encunyà una nova moneda popular per circular únicament a Catalunya, anomenada Trentí d’or amb un valor de 33 reials. Aquestes peces encunyades a nom de Fernandus et Elisabet, no van a circular mai durant el veritable regnat d’en Ferran II. A les monedes que circulaven a Catalunya durant el regnat del catòlic mai van aparèixer en les seves emissions ni el retrat ni els títols de la reïna catòlica, que era simplement la consort del rei propietari Ferran II. La qual cosa crida molt l’atenció i fa que aquestes monedes ordenades empremtar expressament sense datació, a la Seca de Barcelona durant el regnat d’en Felip III i Felip IV siguin absolutament irregulars i difícils d’explicar segons ens explica José Maria de Francisco Olmos. Trentí de 1632 amb dues variants als anversos: estels o la marca B de la ceca de Barcelona Peça amb valor de 5 trentins

19. TRENTIN.- Moneda de oro acuñada en Barcelona con Felipe III y Felipe IV, con bustos de los Reyes Católicos, con peso 7 gramos. Aunque su valor sufría alteraciones, generalmente valían 30 sueldos. En 1618 un trentín valía 33 reales, hay también monedas de un tercio de trentín equivalente a 9 reales. Anomenades trentins pel seu valor de 30 reials i escaig, manades encunyar per Felip III (1598-1621), sense posar-hi la data i continuades per Felip IV (1605-1665), amb la darrera emissió numismàtica amb la data ja incorporada. El franquisme incorporarà la majoria d’aquest símbols: l’àliga de sant Joan, el jou, les fletxes i els escuts a les monedes i als monuments.

20. FRANCISCO OLMOS, José María de: “Novedades tipológicas en la moneda de la monarquía hispánica en el siglo XVII”, Jornadas Científicas sobre Documentación de Castilla e Indias en el siglo XVII. Tomo V. Madrid, 2006.

21. FRANCISCO OLMOS, José María de: “Novedades tipológicas en la moneda de la monarquía hispánica en el siglo XVII”, Jornadas Científicas sobre Documentación de Castilla e Indias en el siglo XVII. Tomo V. Madrid, 2006.

22. FRANCISCO OLMOS, José María de: “Novedades tipológicas en la moneda de la monarquía hispánica en el siglo XVII”, Jornadas Científicas sobre Documentación de Castilla e Indias en el siglo XVII. Tomo V. Madrid, 2006.

23. Al segle XVIII, desprès de la repressió borbònica i la centralització estatal peninsular, la figura d’Isabel la catòlica serà homologada a Ferran II, gràcies al jesuïta Juan de Cabrera, al clergue Juan de Ferreras, al filòsof benedictí Benito Jerónimo Feijoo i a Fra Enrique Florez de Setién a les seves Memorias de la Reinas Católicas. A nivell Internacional Pietro Giannone a Dell'istoria civile del regno di Napoli publicada el 1723 a Nàpols, aleshores sota sobirania austríaca, remarcarà la vàlua diplomàtica d’en Ferran II i serà el primer a registrar en la historiografia, la repercussió política internacional que tingué el viatge d’en Ferran II el 1507 a Nàpols. L’obra li comportà conflictes amb el Vaticà pel tractament que hi feu de l’església. Pietro Giannone, storico e pensatore politico El padre Feijoo posarà en marxa la reforma universitària amb en Carles III, el rei que donarà la bandera i l’himne a l’estat espanyol actual Source: Belenguer Cebrià, Ernest. Ferran el catòlic . Edicions 62. Barcelona 1999.

24. Al Segle XIX El Romanticisme artístic i literari impactarà sobre el nacionalisme espanyol castellanista. Es consolidarà el mite Reyes Católicos y unidad de Espanya. El 1821 esclatà sense cap mena de complexes l’hagiografia panegírica del cervantista, polític murcià i president de las Cortes Don Diego de Clemencín y Viñas: “Elogio de la Reina Católica Doña Isabel” publicat el 1821. De forma dualista ens explica al llibre que a la reina Isabel cal donar-li les gràcies per tot, la protecció a l’economia, la justicia, el desenvolupament de l’exèrcit, la política internacional ..., i el rei Ferran és el culpable de tot: de desposseir el gran Capità, de rellevar en Colom, de trencar la unitat de Castella i Aragó... El 1847 l’Estat, amb Isabel II al poder, pagà la traducció del llibre al francés, aleshores llengua diplomàtica, i la seva la difusió, amb propaganda inclosa, per tot Europa. Paradoxalment l’aparició del Catalanisme també arraconarà Ferran II considerant-lo el culpable de la unió dinàstica, de ser la porta d’entrada dels Austries i de ser l’inspirador del Comte Duc d’Olivares Source: Belenguer Cebrià, Ernest. Ferran el catòlic. Edicions 62. Barcelona 1999.

25. Les obres catalanes d’en Pere Miquel Carbonell, Pere Tomich, Andreu Bosch, Gilabert Bruniquer, Joan Pau Xammar, i Antoni de Capmany des del finals del segle XV fins al XVIII mai atacaren la figura del Rei Ferran II. Víctor Balaguer, Antoni Bofarull basant-se en les informacions del dietari de la Generalitat contràries a en Ferran II, i Sanpere i Miquel i Carreres Candi tingueren una visió més negativa (criticant-li moltes decisions: remences, inquisició, expulsió dels jueus...). Dins l’historiografia aragonesa Vicente de la Fuente li criticà que fos devorat per Castella atès que amb la seva mort “ murió la monarquia aragonesa”. El 1892 un altre aragonès Eduardo Ibarra y Rodriguez edità una monografía on reivindicà per primer cop la importància de Ferran II, i dels seus súbdits com Lluís de Santàngel, en la descoberta americana. Eduardo Ibarra y Rodriguez Gran Enciclopedia Aragonesa 2000. Source: Belenguer Cebrià, Ernest. Ferran el catòlic. Edicions 62. Barcelona 1999.

26. Elies Serra Ràfols el 1925 a la tesi doctoral Fernando el Católico y los payeses de remensa reconegué que Ferran II aportà una autèntica solució al plet agrari català. Les respectives Histories de Catalunya d’en Ferran Soldevila de 1934 i de l’Antoni Rovira i Virgili de 1935, insistiren en el plantejaments de Sanpere Miquel, i criticaren que en Ferran II permetés l’absorció de Catalunya per Castella, tot i reconèixer-li el gir de 180º que feu el rei en casar-se amb Germana de Foix i girar cua cap als seus regnes patrimonials. Dues hagiografies aragoneses, publicades al final de la guerra civil i a l’inici del franquisme Fernando el Católico, artífice de la España imperial 1939 del Ricardo del Arco y Fernando el Católico d’Andrès Gimenez Soler, revaloritzaren i magnificaren la figura del rei sense caure en les exageracions de Clemencín amb la reina Isabel La Catòlica. Belenguer, Ernest. Ferran el catòlic. Edicions 62. Barcelona 1999. Serra Ràfols, Ferran Soldevila i Rovira i Virgili

27. El franquisme marcarà molt la historiografia del Segle XX i els encomios arribaran als nostres dies. Serà presentat com a pare de l’estat modern per en José Antonio Maravall Casesnoves, i per l’acadèmic Ángel Ferrari, a la seva monografia Fernando el Católico y Gracián del 1945. En Jaume Vicens Vives s’especialitzà en el segle XV amb la seva tesi doctoral Ferran II i la ciutat de Barcelona del 1936, Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), El segle XV, Els Trastàmares (1956)..., i la sèrie Biografies Catalanes (1955-1961), nom disfressat que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya en diferents capítols. Jaume Vicens Vives José Antonio Maravall Casesnoves

28. Un dels millors especialistes actuals: el catedràtic d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona, el professor Ernest Belenguer al seu llibre Ferran el Catòlic ens comenta que es impossible coneixer la seva psicologia íntima i personal, 500 anys desprès, atès que no s’han conservat cap de les cartes adreçades a les seves filles, ni cap escrit personal d’ell, i ni tan sols les anotacions dels llibres que llegia, a diferència d’en Felipe II el rei prudente. No creiem que sigui casualitat, que d’un determinat rei s’hagi conservat bona part de la correspondència personal, i d’un altre que regnà durant el mateix segle s’hagi perdut, absolutament, tota aquella documentació que ens hagués pogut transmetre el que realment pensava. Seria l’equivalent cartogràfic dels tatxons, esborralls i gargots de tinta negra dels mapes. De 300 anys ençà, tot allò que no concorda amb una determinada visió de l’estat és fa desaparèixer o s’oculta.

29. Luis Suárez Fernández historiador d’orientació conservadora, vinculat a la Fundación Francisco Franco, president de la Hermandad del Valle de los Caídos, pertanyent a l’Opus Dei i catedràtic emérit d’Historia Medieval de l’Autónoma de Madrid. Feu un gir sorprenent al llarg dels anys. De defensor a ultranza de la reina Isabel la catòlica en el seu darrer llibre Fernando el católico ens diu… Luis Suárez Fernández

30. “Fernando ejercía como rey de Castilla no en condición de monarca consorte, sino en virtud de poderes directamente ejercidos. Su influencia en la guerra de Portugal o en la de Granada, le otorgan un protagonismo completo. Además, su influencia es decisiva en la reordenación institucional que acometen las Cortes de Toledo en 1480”. ISBN 8434467615. EDITORIAL ARIEL, S.A