Estructura de la Terra

1. Estructura de la Terra

2. Estudis directes de l’interior de la Terra (radi mitjà de 6.370 quilòmetres) ---- pous i sondejos han assolit una dotzena de quilòmetres ---- estudi de materials volcànics (d'unes desenes de quilòmetres de profunditat) ---- estudi dels meteorits, fragments de matèria sòlida de l'espai exterior que són capturats pel camp gravitatori terrestre i que ens informen en de l’interior de la terra i del seu origen. Tipus meteorits -Siderits : 4% dels meteorits trobats. aliatge de Fe-Ni. Elevada densitat (7,9 g/cm3). Representarien el nuclis dels asteroides diferenciats. -Aerolits: 95% Constituïts per silicats i de densitat semblant a la de l'escorça terrestre. -Siderolits. Intermedis entre els anteriors. Són molt poc abundants (1%)

3. Mètodes geofísics indirectes: • densitat de la terra i mètodes gravimètrics: • densitat total del planeta:5,51 g/cm3. • densitat mitjana de l'escorça terrestre: 2,8 g/cm3 i densitat del mantell de 3,3g/cm3 • Això ens permet de suposar que els materials de l'interior de la Terra han d'ésser més densos (fins a 14 g/cm3 ). La composició de l'interior de la Terra és heterogènia. • La gravetat varia: les anomalíes poden ser • positives (g experimental > g teòrica) • negatives (g experimental < g teòrica) • S'accepta que les anomalies positives de la gravetat indiquen zones d'escorça prima (o mantell dens més proper de la superfície) i les anomalies negatives una escorça gruixuda. • La gravetat presenten valors negatius a les muntanyes i valors positius als oceans. D'aquestes dades es pot deduir que els materials que formen les serralades són poc densos i presenten uns arrels que penetren en un substrat més dens. Els materials de l'escorça oceànica són més densos i prims.

4. La gravetat terrestre varia amb el temps, l’altura, la latitud i longitud i per la desconeguda i irregular distribució de les masses a l’interior de la Terra. La forma de la terra depèn de la gravetat, de les masses de roques, de la densitat, dels corrents oceànics...

5. Geomagnètics • és produït pel moviment convectiu del material del nucli extern. • En solidificar-se les laves, els minerals magnètics que contenen es queden orientats segons el N magnètic, com a brúixoles fòssils . • El camp magnètic de la Terra ha experimentat una sèrie de variacions al llarg de la història geològica de la Terra i fins i tot inversions respecte a la polaritat actual. Els canvis de polaritat són ràpids i de freqüència irregular. • Geotèrmics:(3 ºC per 100m en els primers km)

6. Les fonts més important del calor intern de la Terra són: 1- La desintegració d'elements radioactius presents a l'interior 2- Calor residual produït durant la formació de la Terra La conseqüència de l'existència d'una font de calor intern és la creació d'un flux de calor cap a l'exterior. Aquest transport es fa mitjançant processos de conducció i convecció. Aquesta emissió d'energia tèrmica es distribueix de forma molt irregular.

7. Sísmics: Ens ha donat la major part de les dades de l'interior del planeta gràcies als terratrèmols o explosions provocades artificialment . • Un terretrèmol és un moviment brusc dels materials terrestres com a resposta d'una tensió acumulada. L'energia generada per un terratrèmol es transmet per l'interior i la superfície del planeta mitjançant una sèrie de vibracions anomenades ones sísmiques. Aquestes ones poden travessar varies vegades la Terra, rebotar en el seu interior (reflexió) i desviar la seua trajectòria (refracció). • Podem distingir tres tipus d'ones: • * Les ones P, longitudinals o primàries: són les primeres en ser registrades pels sismògrafs. En passar l'ona P, la roca o un líquid es comprimeix i s'expandeix únicament en la direcció de l'ona. • Les ones S, transversals o secundàries són més lentes que les anteriors i vibren en sentit perpendicular moviment ondulatori. El comportament d'aquestes ones depén de l'elasticitat del medi, per la qual cosa únicament poden travessar masses sòlides, ja que els fluids no presenten propietats elàstiques. • Les ones L o superficials. Causen les destroses a la superfície

12. Les discontinuïtats sísmiques són zones de l'interior del planeta on les ones sísmiques experimenten canvis importants en la seva velocitat i són sotmeses a reflexions i refraccions, com a resposta d'un canvi sobtat en l’estructura i composició dels materials que travessen Principals discontinuïtats sísmiques: * Mohorovicic (o simplement Moho), situada entre els 10 i 60 Km; separa l'escorça del mantell. Pren el nom del geòleg croat Andrija Mohorovicic que la descobrí el 1909 * Gutenberg, a 2.900 Km. Separa el mantell del nucli. Pren el nom del geòleg alemany Beno Gutenberg que la descobrí el 1914 * Wiechert o Lehman, a 5.100 Km. Separa el nuci exterior de l'interior

13. Fins el 1950 la imatge dominant de l'estructura interior de la Terra era d'una perfecta simetria esfèrica. Però en aquests últims anys s'ha fet palès una nova concepció on les diverses zones de l'interior del planeta es comporten com un complex sistema interactiu on hi ha un flux cíclic de matèria i energia. • Actualment s'utilitza una altra divisió de l'interior de la Terra, més d'acord amb el seu comportament geodinàmic. • Litosfera: la capa més superficial de la Terra, rígida, i fragmentada en una sèrie de plaques litosfèriques. Compren tota l'escorça i els primers km del mantell fins a una profunditat de 100 Km, sota els oceans i 300 Km, sota els continents • Astenosfera, sota la litosfera, de comportament viscós i amb corrents de convecció. Aquesta zona s’identifica amb la zona de baixa velocitat de les ones sísmiques. No es coneix el límit inferior de l’astenosfera; 400-700 Km ? • Mesosfera: La resta del mantell. Es tracta de la unitat més voluminosa i homogènia. La seva característica dinàmica més rellevant és l’existència d'un intens sistema convectiu que arrencaria de la zona en contacte amb el nucli o endosfera. En aquest sistema convectiu es trobaria el motor de tots els processos litosfèrics i , per tant, de la tectònica de plaques • Endosfera: correspon al nucli. La seva superfície de contacte amb la mesosfera presenta elevacions i depressions de fins a 10 Km

14. Deriva continental i Tectònica de plaques

15. La teoria de la deriva continental de Wegener. En 1915 el meteoróleg i geofísic alemany Alfred Wegener va presentar, en el llibre L'origen dels continents i els oceans, les bases de una teoría revolucionària: la teoria de la deriva continental. En una Terra dinàmica. Wegener afirma que els continents descansen sobre una capa plàstica de la Terra i es mouen per l'escorça oceànica a la deriva, alunyant-se o acostan-se els uns respecte els altres (deriva continental).

16. Wegener va recollir infinitat de proves que demostraven la seva teoria però no va poder explicar el moviment de les plaques

17. Tectònica de plaques La teoria de la tectònica de plaques va ser desenvolupada principalment entre els anys 50 i 60 i es considerada com la gran teoria unificadora de les ciències de la Terra, ja que explica una gran quantitat d'observacions geològiques i geofísiques d'una manera coherent i elegant.

19. Proves de la tectònica

20. Distribució de serralades, terratrèmols i volcans actius

21. El Mesosaurus, un rèptil fluvial de grandària menuda i semblant a un cocodril, va viure fa uns 275 m.a. Els seus fòssils es troben únicament a la conca del Paraná i a Namibia- Sudàfrica

22. Antiguitat del fons marí

23. Els límits de les plaques • Divergents. Són límits en els quals les plaques se separen unes de les altres. • Convergents. Són límits en els quals una placa xoca contra una altra. 3 tipus. • Transformants. Són límits on les vores de les plaques llisquen una respecte a l'altra al llarg d'una falla de transformació

24. Límit divergent o constructiu les plaques s'allunyen i el buit que en resulta és omplert per material de l'escorça terrestre, i que sorgeix del magma de les capes inferiors. El nou material fa créixer la illa d’Islàndia alguns centímetres cada segle. Un exemple típic d'aquest tipus de límit són les dorsals oceàniques, com per exemple la dorsal meso-atlàntica, i en la part continental, per les esquerdes com la Gran Vall del Rift

27. Límit convergent o destructiu Les plaques xoquen. • Quan una placa oceànica (més densa) xoca contra una continental (menys densa) la placa oceànica és empesa sota, formant una zona de subducció. A la superfície, la modificació topogràfica consisteix en una fossa oceànica en l'aigua i un grup de muntanyes a terra (Andes). • Quan dues plaques continentals col·lideixen, es formen extenses serralades. La cadena del Himàlaia és el resultat de la col·lisió entre la placa índica i la placa eurasiàtica. • Quan dues plaques oceàniques xoquen, el resultat és un arc d'illes (per exemple, Japó)

33. Límit transformant o conservatiu A causa de la fricció, les plaques no llisquen en forma contínua; sinó que s'acumula tensió en ambdues plaques fins a arribar a un nivell d'energia acumulada que sobrepassa el necessari per produir el moviment, aquests moviments ocasionen terratrèmols d'intensitat major o menor. Un exemple d'aquest tipus de límit és la falla de San Andrés, ubicada a l'oest d'Amèrica del Nord, que és un de les parts del sistema de falles producte de la fricció entre les placa nord-americana i la placa pacífica.

35. freehost02.websamba.com/biogeo1/int_terra.htm http://www.cienciesnaturals.com/ciencterra/index.html Llibres: Anguita, F. 2002.- Biografía de la Tierra. Historia de un planeta singular. Ed. Aguilar. Madrid