Trastorns límit de la personalitat

1. Trastorns límit de la personalitat Sobre trastorns dramàtics, emotius o erràtics. Eva Amargant Kramb Anna Saurí Quiñoa Alexandra Hafíz Gil

2. Introducció • Aparegué com a trastorn a finals de 1980 reconegut per la APA. • A partir de la dècada dels 80 començà a suscitar interés. • Segueix sent poc coneguda i com a conseqüència mal tractada. • És segurament un dels problemes clínics més greus. Fear abandonment Anger despair Suicidal tendencies No reason No reason No reason

3. Abans es deia que aquest trastorn es trobava entre la neurosi i la psicosis. • Les persones que pateix TPL no tenen perquè tenir una intel·ligència límit. • El trastorn límit es basa en la inestabilitat en diferents àmbits, sobretot en l'afectiu i l'interpersonal.

4. Característiques • Insegurs. • Dependència de les persones amb les que conviuen. • Situacions d’extrema tensió o violència en pensar en un abandonament real i imaginari de les persones de les que depenen o bé quan s’han d’enfrontar a responsabilitats importants. • Constant estat d’ansietat. • Dificultat per l’estudi i la concentració. • Descontrol de l’alimentació o abús de l’alcohol o drogues. • Falta de control de les emocions. Poden canviar l’estat d’ànim en qüestió de minuts (15 min aprox.) • Solen culpar dels seus problemes a les persones amb les que conviuen. • Cataloguen ràpidament a una persona. Els agrada o els desagrada. • Crisis de pànic. • Dificultat per retenir el que acaben de llegir o escoltar. • Probablement hagin patit problemes en la infantesa. • Antecedents familiars amb problemes mentals, de drogues o alcoholisme. • Freqüent el suïcidi.

5. Antecedents històrics • Des dels primers escrits de la literatura psicopatològica amb autors com Homer, Hipòcrates i Areteu s'han descrit pacients en els que coexistia la ira impulsiva, la mania i la melancolia. • Bonet en 1684 va unir la impulsivitat i els estats d'ànim inestables en síndrome que va denominar la “folié maniaco-melancolique” • Kraepelin en 1921 es va acostar més als símptomes que avui dir considerem com a TLP descrivint la personalitat excitable. • També es van acostar altres autors com Schneider o Kretschmer. • Reich va descobrir que aquest tipus de persones manifestaven un predomini d'agresió infantil, un narcisisme primitiu i amb greus alteracions del super Jo. • Adolf Stern en 1938 va ser qui va designar per primer cop “ el grup límit de les neurosis” • Des d'allavors s'han fet diverses matitzacions i definicions del terme. • Les últimes conceptualitzacions del terme límit han sorgit en els anys 90. Opinen que el trastorn límit de la personalitat hauria de ser considerat dins l'espectre dels trastorns dels impulsos, i alguns altres diuen que es tracta d'una variació crònica del trastorn postraumàtic.

6. Epidemiologia • S’estima que les xifres de prevalència i incidència del trastorn límit de la personalitat són: • 0,2 – 1,8 % de la població general. • 50% dels pacients ingressats per trastorns de la personalitat • Un 76% són dones. De cada 3 dones, hi ha un home.

9. Curs • El TLP és un trastorn d’inici primerenc i de curs crònic. Es pot manifestar ja a les primeres etapes de la infància, l'adol·lescència o a l'inici de l’edat adulta. De qualsevol forma ha de manifestar-se abans dels 25 any. Els casos en què apareix més precoçment acostumen a tenir pitjor pronòstic, sobretot si van acompanyats en l'adol·lescència d’abús de substàncies, conductes suïcides i parasuïcides i conductes autodestructives. Els anys de major virulència del trastorn solen ésser entre els 20 i els 35 anys, just en el període en què l'individu ha de fer-se adult i independent i marcar-se una línia de vida i unes metes. • El TLP no és un trastorn degeneratiu com altres trastorns de personalitat. En la majoria de casos es va produint una estabilització a partir dels 35-40 anys, amb una suavització de molts símptomes, sobretot la impulsivitat. Però aquesta millora no es produeix de forma automàtica ni de la mateixa manera en tots els casos i depèn molt del deteriorament que la persona hagi acumulat al llarg dels anys.

10. Gènesi • Diversos factors que el poden determinar: • Factors psicològico-ambientals i de l'entorn • Vivències traumàtiques en la infància. • Comunicació emocional inadequada a la primera infància. • Actituds extremes en l'atenció i guia educativa. • Resposta inapropiada o extrema a la comunicació d'experiències privades per part del nen. Aquestes experiències poden ésser ignorades, castigades o minimitzades. • Adopció. • Desestructuració familiar. • Inexistent xarxa de suport fora de la família.

11. Factors biològico-genètics • Problemes en l'embaràs i part.. • Estrès psicològic en la mare durant l'embaràs i postpart . • Desregulació del Sistema Límbic i d'alguns neurotransmissors, disrítmies en el EEG. • Factors sòcio-culturals • Societats de ràpida modernització amb un ritme ràpid i canviant que no respecten la continuïtat generacional i afavoreixen d’immediatesa i impulsivitat sense garantir vincles segurs i estables. • Societats que no proporcionen als seus membres normes clares i estables i que deixen a l'individu a mercè de llurs decisions no admetent la dependència. • Ambients urbans. • És important tenir en compte que cap d’aquests factors pugui explicar el desenvolupament d’un TLP per sí mateix ni actuar com a causa. Són factors que augmenten el risc i la possibilitat de que es generi.

12. Manteniment • El Trastorn límit de la personalitat és un trastorn d’inici temprà i de curs crònic. Es pot manifestar en les primeres etapes de la infància, en l’adolescència o en l’edat adulta. De qualsevol manera, ha de manifestar-se abans dels 25 anys. Els pitjors casos són els que apareixen durant l’adolescència, sobre tot si la persona consumeix substàncies. Els anys en que el trastorn és més perillós acostuma a ser entre els 20 i els 35 anys, just en període en que la persona s’ha de fer adulta i independent. • Aquest trastorn no és un trastorn degeneratiu com altres trastorns de la personalitat. En la majoria dels casos es va produint una estabilització a partir dels 35 – 40 anys, suavitzant els símptomes, sobre tot la impulsivitat.

13. Comorbilitat i problemes associats • Elevada incidència d’altres trastorns: • Trastorn per ansietat: reaccions (a nivell cognitiu, fisiològic i motor) massa intenses, o massa freqüents, o simplement poc ajustades a la situació en que es troba d’individu. • Trastorns de l’afectivitat, a més a més de la depressió clínica i trastorn bipolar. Entre un 80 i un 100% dels pacients poden tenir depressió endògena o trastorns afectius unipolars. La dada que diferència el Trastorn de la afectivitat és la seva inestabilitat. • Trastorn narcisista:Autoimatge grandiosa. Necessitat d'admiració. Arrogància, supèrbia i falta d'empatia. • Trastorns d’alimentació, inclòs; anorèxia i la bulímia. • Trastorns somatomorfs: Trastorn caracteritzat per símptomes físics per als quals no es troba cap explicació d'origen orgànic. • Abús de substàncies: Els que pateixen TLP prenen substàncies per tal de suportar alguns símptomes o per la seva impulsivitat.

14. Criteris diagnòstics • Els criteris essencials que considera el DSM-IV per al diagnòstic del trastorn límit de la personalitat són principalment un patró general d’inestabilitat en les relacions interpersonals, en l’auto imatge i en l’afectivitat i una notable impulsivitat.

15. Tractament farmacològic • -Antidepressius: per al rebuig personal, irritabilitat i autoagressions. • -Ansiolítics: per reduir les crisis d’ansietat i alteracions del son. • -Estabilitzants de l’estat d’ànim i anticonvulsius: per a regular els canvis d’humor, la impulsivitat i l’agressivitat. • -Antipsicòtics (a baixes dosis): per a tractar il·lusions, episodis de situacions irreals o al·lucinacions. • L’objectiu es tractar tres grans grups de símptomes: símptomes afectius, trastorns conducuals i de la impulsivitat, i les alteracions cognitivo perceptives que presentes les persones amb aquest trastorn, però fins ara no existeix ningún fàrmac que pugui considerar-se per a tots els símptomes, sinó que en funció dels símptomes predominants es tindrà que decidir el tractament farmacològic que millor pugui ajudar al pacient.

16. Proposta d'intervenció per a una persona amb TLP • Segueix la modalitat psicoterapèutica derivades de l’orientació • cognitiva-conductual per als pacients amb TLP. • El tractament es compon de quatre fases: • 1- Fase inicial • Els seus objectius principals són: • Identificació del nom, l’edat, estudis.. del pacient. • Anàlisis del motiu de consulta • Empatitzar amb el pacient. • Fer que el pacient es senti còmode en les sessions, • determinar els símptomes més característics que manifesta el pacient. • Important la detecció de possibles conductes autodestructives. • Detectar situacions critiques o de risc.

17. 2 Fase de construccions de hipòtesis i selecció d'objectius • Aconseguir l’acceptació del programa terapèutic. • Augmentar el coneixement terapèutic al pacient. • Construcció de hipòtesis de origen i manteniment del mapa cognitiu-conductual del pacient. • Fomentar la motivació per al canvi. • Aconseguir l’autoestima del pacient per evitar el comportament autodestructiu del pacient. • Aconseguir que el pacient comprengui el que el porta actuar de determinada manera.

18. Fase 3 intervenció pròpiament dita. • Objectius cognitius • Reconstruir l'autoimatge inestable que caracteritza aquests o pacients. • Modificació dels comportament automàtics. • Oduir canvis en les creences errònies. • Modificar les distorsions cognitives • Reinterpretar l’esquema cognitiu del pacient amb TLP per a modificar-lo. • Millorar la capacitat per a processar la informació.

19. Fase 4 • Que el pacient conegui com s’originen i mantenen les seves conductes i les conseqüències a curt, mitjà i llarg termini, així com el paper que tenen en el manteniment tant de les pròpies conductes com del problema mateix. • Intentar que el pacient posi tot de la seva partper tractar de controlar les seves conductes, especialment lessuïcides i les que interfereixin amb la teràpia, i que siguihonest en la discussió de les mateixes. • El terapeuta i el pacient hauran de treballar conjuntament per intentaridentificar els primers senyals d’impulsivitat a travésd’un entrenament d’autoinduccions, evitant elpas a l’acte i l'externalització mitjançant la recerca dealtres mitjans i de respostes més adaptatives peraconseguir la mateixa finalitat. En aquest sentit, podem tambéreforçar, extingir o castigar aquelles conductes queconsiderem d’interès, tenint en compte que aquestspacients solen mostrar-se molt sensibles a reforçadors acurt termini.

20. Anàlisi d’un cas • http://www.tv3.cat/videos/910209/El-trastorn-limit-de-la-personalitat • http://www.youtube.com/watch?v=ABQ3cSV0nxY • http://www.youtube.com/watch?v=XASRry4yIsY 30 minutos • Aroa Sàez és una noia de 26 anys, que pateix el Trastorn límit de la personalitat. Des de l'adolescència, quan va començar a patir els símptomes del trastorn, ha tingut un comportament bipolar, una inestabilitat anímica i molts temors. Li va costar molt reconèixer que tenia un trastorn i que necessitava ajuda, i en comptes de demanar ajuda, s'autolesionava per a que la gent se'n adonès. S'ha sentit molt incompresa per la població, no ha rebut confiança ni ajudes, i la gent amb qui pensava que podria comptar, van desaparèixer al asseventar-se del trastorn que patia. Està portant a terme un tractament farmacològic i fa vàries teràpies, les quals l'han ajudat molt.