Poemes

1. Poemes Curs 2006-2007

2. Classe de música Clau de fa clau de sol. Atenció a l'armadura Estem de do major! Si senyor! Mireu bé la partitura, seguiu-la amb tota cura procureu respectar el tempo i no perdeu el compàs. Mantindreu aquest agut? Cal precissió en el ritme, i ull! amb el fa sostingut Canteu amb veu afinada Comenceu tots junts i a l'hora quan jo us doni l' entrada! Forte. Quin garbuix! Piano. Més fluix! Adagio. Més lent! Allegro. Més ràpid! Content!!!

3. Girona a la tardor Sota el pont camina l’aigua trista, és l’aigua de la pluja de Tots Sants; el cel és malva i rosa ametista, hi ha un or de fulles pels camins forans. La seu dreça la pàl·lida harmonia de pedra grisa vers el cel llunyà, i l’àngel guaita la caputxa pia de Sant Feliu una miqueta enllà. Sota les voltes, la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals i cenyida de fosca de la Devesa, dreça milers de branques immortals. Fa boira que sembla un vel de fada, sonen el clarinet i el tamborí... I el cor, com una nit molt estrellada, espera l’hora d’estimar i llanguir. JOSEP Mª DE SAGARRA: cançons de rem i vela

4. Examen Ni nervis ni mal de panxa. Respiro amb tranquil·litat. Preparo el boli i el llapis L' examen ha començat! Una a una, les preguntes, les llegeixo molt, ( molt bé!) Omplo els fulls amb bona lletra, repassant el que he posat. No sigui que fiqui la pota i escrigui algun disbarat ! Avui ens donen la nota. El mestre està sonrient! Amb lletra vermella hi posa: Molt bé, Júlia, UN EXCEL·LENT

5. Baralla Ens hem estirat els cabells! Li he clavat una puntada! I ell, una bufetada! Ens hem enfadat de veritat! i esverada li he cridat: No t'estic amiga, cara de formiga, no t'estaré fins l'any que ve! Ens hem mirat de reüll amb una certa vergonya...

6. Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l’estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s’apressa sortint del cinema. L’hivern no és trist: és una mica malenconiós, d’una malenconia blanca i molt íntima. L’hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L’hivern no és els dies de boira: és un rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L’hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible. MIQUEL MARTÍ I POL: L’arrel i l’escorça

7. L'AIRE DE LA PRIMAVERA Plouen lletres i flors ballarines. El mar mira enlaire i es queda parat: - A quin núvol estrany hi ha florida? i les lletres qui les ha traçat? Tot el cel es transforma en rialla: - Mar! com t'has envellit! no entens l'aire de la primavera? Són els vents, que escriuen un llibre florit.

8. Els llibres Cada llibre té un secret disfressat de blanc i negre; tot allò que et diu a tu un altre no ho pot entendre; sent el tacte dels teus dits i creu que l'acaricies i que el batec del teu pols vol dir que, llegint, l'estimes. Tot allò que te donarà, que no ocupa lloc, ni pesa, t'abrigarà contra el fred d'ignorància i de tristesa. Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia. Joana Raspall

9. Plou i fa sol Plou i fa sol, les bruixes es pentinen... Obro el portal i surto al meu jardí. A dalt dels cirerers ja s'endevinen les vermellors del fruit que hem de collir. -Plou i fa sol!...diu, tot alçant la testa el meu infant més xic. -Plou i fa sol!... I passa un núvol blanc vestit de festa i passa un núvol fosc vestit de dol. I, el cel amunt, la lluita es descabdella, i la pluja i el sol cauen a raig, i el meu infant reprèn la cançó bella, la cançó d'or, la dels matins de maig. Cançó feta de llum i d'aigua clara, alegre com els fruits que hem de collir! Cançó, meitat d'infant, meitat de mare, fes-me dansar les bruixes pel jardí!

10. El poble El poble és un vell tossut, és una noia que no té promés, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps. El pobles és una xafogosa tarda d'estiu, és un paperet damunt la sorra, és la pluja fina de novembre. El poble és quarenta anys d'enfilar-se per les bastides, és el petit desfici del diumenge a la tarda, és la familia com a base de la societat futura, és el conjunt d'habitants, etc., etc. El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu, és la meva petita mort i la vostra petita mort. El pobles és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu i de la nostra petita mort. El pobles és tu i tu i tu i tot d'altre gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres. El poble és tothom, el poble és ningú. Miquel Martí i Pol

11. Aigua marina Voldria, ni molt ni poc: ésser lliure com una ala, i no mudar-me del lloc platejat d'aquesta cala; i encendre el foc del pensament que vibra, i llegir només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enmic. I no saber on anirem, quan la mort ens cridi al tàlem: creure en la fusta del rem, i en la fusta de l'escàlam. I fer tot el que fem, oberts de cor i de parpelles, i amb tots els cinc sentits; sense la por de jeure avergonyits quan surtin les estrelles. Comprendre indistintament rosa i espina; i estimar aquest moment, i aquesta mica de vent, i el teu amor, transparent com una aigua-marina. Josep Maria de Segarra