Download
1 / 25
270 likes | 305 Views
EL COMPORTAMENT INFANTIL. Desenvolupament afectiu i social (0-1 any ). Imprescindible establir vincles afectius amb els adults de l’entorn. Li encanta sentir veus conegudes. Durant els primers mesos desenvolupen el vincle d'afecció amb sa mare.
E N D
Desenvolupamentafectiu i social (0-1 any) • Imprescindible establir vincles afectius amb els adults de l’entorn. Li encanta sentir veus conegudes. • Durant els primers mesos desenvolupen el vincle d'afecció amb sa mare. • L'afectivitat és l'aspecte crucial del desenvolupament social, principalment durant els dos primers anys de la vida. • Des d'edat molt primerenca expressen els seus interessos, desigs i disgusts. Durant el 2n i 3r mes, somriu qui es posa davant i es mou o li parla. Ja distingeix els ulls i la boca. Durant el 4t mes, és capaç d'expressar tristesa i enuig. També reconeix les expressions emocionals de les altres persones. • En complir 1 any és capaç de regular el seu comportament, segons les expressions emocionals de les altres persones. Comença a expressar vergonya i timidesa.ANGOIXA PER SEPARACIÓ
Desenvolupamentafectiu i social (1-2 anys) • IMITACIÓ: Repeteix algunes expressions que sent al pare o la mare. Al principi en el mateix context que les utilitzen ells, de forma ritualitzada i després ja comença a utilitzar-les en altres situacions i contexts. • IDENTITAT. Ell diferent dels altres. Esquemes mentals. • Respecte a l'adquisició de conductes, comença a reconèixer i aprendre normes, costums i valors. D'aquesta forma controla millor el seu comportament. • Respecte al procés afectiu, el vincle amb sa mare es consolida. Valoren en la relació la quantitat, qualitat, proximitat, exclusivitat, accessibilitat, incondicionalitat i permanència... • En aquesta etapa, gràcies a la capacitat mental i desenvolupament del llenguatge, la interacció amb els pares està carregada de significat social. • IMPACIÈNCIA. • MANCA DE SENTIT DEL PERILL.
Desenvolupamentafectiu i social (2-3 anys) • Reafirmació de la identitat. Coneix cada vegada millor la seva identitat i el seu rol. • Comença a controlar el comportament, ja que coneix millor els valors, normes, costums, conductes desitjables, les indesitjables, així com les habilitats socials. • De tota manera, encara no comprèn bé la norma social, pel qual amb freqüència s'enfada i te rebequeries. Els seus desigs i el que li exigim els altres estan en conflicte i no ho comprèn. • La seva memòria és limitada, pel que se li han de repetir les coses moltes vegades. • POSSESSIVITAT • REBEQUERIES • MANCA DE SENTIT DEL PERILL.
RUTINES: Activitats que es fan de manera repetida, amb certa freqüència, i sempre de forma similar.HÀBITS: Aquella rutina ja apresa que s’integra dins la conducta de la persona i que sol fer quasi sense persar-hi.
TIPUS Alimentació: menjar sòlids i mastegar, mantenir-se assegut a la cadireta fins acabar, menjar sol i de tot, amb coberts… Higiene: distingir entre estar brut o net, rentar-se les mans, la cara… Descans: dormir sols, a unes hores determinades, despertar-se tranquils, sense plorar… Vestir: col·laborar amb l’adult quan el vesteix… Ordre: col·laborar en la recollida de joguines, tirar papers a la paperera… Relació: aprendre a relacionar-se amb els adults i altres nins, compartir, saludar… Feina: seure correctament, pintar, complir encàrrecs senzills…
QUÈ SÓN ELS LÍMITS? Els essers humans naixem sent: • Immadurs • Impulsius • Insaciables • Sense disciplina Els límits són un marc de referència, de seguretat i de contenció. Alhora, ajuden a: • Organitzar la nostra vida interior(psicològica)i exterior (relacions socials). • Saber què està bé i què està malament; què és perillós i què no; què està permès i què prohibit. Al posar límits ensenyem als nins/es a: • Controlar els seus impulsos. • Pensar i buscar opcions alternatives per afrontar la vida quotidiana.
Paper dels pares: • Ensenyar el que s’espera d’ells. • Establir regles i normes per al bon comportament. • Definir i fer complir les conseqüències d’aquest comportament ( positiu o negatiu). • Els nens/es necessiten i volen ser guiats i tenir límits fins que ells puguin dependre d’ells mateixos per prendre decisions adequades. • Els nens depenen dels seus pares per a que ells els hi posin límits de: - Quant ( temps puc veure la televisió?) - Quant de tard ( em puc estar despert? ) - Quants ( jocs nous puc tindre? ) - Quan ( he d’estar en silenci? ) - On ( puc anar sense tu? ) • Els límits han de ser iniciats des de la família i posteriorment, treballar i reafirmar-los amb el treball conjunt entre casa-escola.
QUAN POSAR LÍMITS? Des de que són petits és important que els nens/es vagin adquirint alguna noció dels límits. A mida que creixen, és important parlar amb ells i que comprenguin els motius per els quals s’estableix un límit. És bo que si s’imposa algun tipus de càstig al nen/a, estigui relacionat amb reparar el dany ocasionat ( ex.: si vesa el suc del germà de manera intencionada, haurà d’oferir-li el seu ). Ex.: Un nadó que està a punt de ficar els ditets en l’endoll de la corrent, la seva mare/pare no s’aturarà a explicar-li perquè no els hi ha de ficar; directament aturarà la conducta del seu fill/a.
QUAN POSAR LÍMITS? És fonamental que el pare i la mare, ja sigui junts o separats, o bé els pares i l’escola, mantinguin sempre un acord respecte a quins límits posar al nen/a. Els límits clars i coherents representen seguretat per al nen/a, li ajuden a reforçar la seva autoestima i a posar-se ell mateix els límits més endavant. Que els adults prediquin amb l’exemple és clau ( no ens serà útil cridar l’atenció al nostre fill/a per dir una paraulota davant de convidats si cada vegada que està en l’intimitat de la família utilitzem un llenguatge inadequat ).
Per tenir en compte: • “ És tan perjudicial la manca de límits com l'excés dels mateixos.” • La manca invita a que els nens/es semblin petits “tirans” que fan sempre allò que desitgen, no poden esperar i no toleren la frustració; fins i tot, i encara que sembli estrany, són nens que poden sentir-se no estimats. • L’excés genera nens/es amb pors, inhibicions alhora d’actuar, inseguretats i també a una manca d’autoestima. L’excés de “no” pot portar també als nens/es a revelar-se.
QUINES SITUACIONS ÉS IMPORTANT LIMITAR? • SITUACIONS DE RISC: “Es deixa anar de la mà al carrer”. • SITUACIONS DE DESBORDAMENT: “Crida i es llença al terra perquè no li comprem allò que vol”. • QUAN IMPLICA RISC A TERCERS: “Vol fer mal o trencar objectes”. • QUAN INCOMPLEIX NORMES O DESAFIA A FIGURES AMB CERTA AUTORITAT: “No vol banyar-se, no vol endreçar la seva habitació...” • QUAN CAL QUE APRENGUI NORMES NOVES: “S’ha de rentar les dents abans d’anar a dormir”.
LES REBEQUERIES • Enfadar-se. • Crits. • Plors. • Cosses...
Què fem? • La idea principal és aturar-los i ajudar-los a identificar el que senten en aquell moment i que ho expressin amb paraules. • Si es tiren al terra, ens dona cosses, ens pega o mossega es pot sostenir o abraçar-lo amb força. PERQUÈ? Per donar-li temps per a que es tranquil·litzi i dir-li que no permetrem que faci mal ni a ell/a ni als altres. • Mentre tot això succeeix podem pensar: - Què va passar abans de la rebequeria? - Què ens està volent dir? - Què necessita? • Es tracta de saber primer el que li està passant al nen/a en aquell moment i després posar tot això en paraules. • Als nens més petits se’ls ha d’ajudar a entendre el que senten oferint-los paraules. ( per exemple: tens por? Tens son? estàs enfadat/da?... .).
PER PENSAR JUNTS... 1. El RACÓ DE PENSAR O TEMPS FORA “ Marxa al racó de pensar” Realment el nen se'n va a pensar alguna cosa respecte al que ha fet o se'n va a esperar que passi el temps i a entretenir-se amb una altre cosa? Està en condicions de reflexionar per ell sol sense la mediació d’un adult? “ Marxa a la teva habitació” L'excloem com a mesura de càstig. ** Una alternativa podria ser: • Separem al nen de la situació dient-li que es mantingui al marge fins que estigui més tranquil, donant-li la possibilitat de que torni. Ex: “Així no pots seguir jugant perquè trenques les teves joguines i jo no vaig a permetre que facis això; seuràs una estoneta allà i quan estiguis més tranquil podràs tornar a jugar”.
PER PENSAR JUNTS... 2. PREMIS I CÀSTIGS “ Si fas això et compro xocolata” • Això implica adestrament, no aprentatge. • Se’ls ha de recompensar per fer allò que deuen? • Això no estarà generant especulació? “ Com no has endreçat les joguines, ara no veus la tele” • Estem castigant al nostre fill des de una postura arbitraria que no li deixa entendre la norma • ( joguines- tele ¿? ); el nen probablement recollirà de seguida, però, que aprèn?
PER PENSAR JUNTS... 3. AMENACES “ O et rentes les dents o no et llegeixo el conte” • Li estem donant la possibilitat d’escollir, però ...han de tenir aquesta opció? Les amenaces les complim? 4. MENTIR-LOS PER QUE FACIN CAS “ Si no vens cap aquí el monstre vindrà i et menjarà” /”Per allà ve l’home del sac!” Això genera molta por; no oblidem que els nens creuen tot el que els hi diem els adults. Quan són molt petits, no diferencien clarament entre realitat i fantasia. Al mateix temps, els podem estar ensenyant a mentir.
LLAVORS, QUÈ FEM...? • Els nens han de saber quines coses poden fer, quines coses no i perquè. • Permetre als nens que experimentin els efectes del seu comportament i que interioritzin les normes . • Ensenyar-los a reparar el dany que han fet , a fer-se responsables dels seus actes i a reconèixer que les seves accions afecten als altres.
EXEMPLES: “ Si pegues, fas mal al teu germà i ell ja no voldrà jugar més amb tu. No peguis, si et molesta alguna cosa, digues amb paraules”. En aquest cas se’l pot apartar del joc si és necessari i donar-li la opció de tornar quan pugui jugar sense fer mal. “ Has trencat el llibre que et van deixar, els llibres no es poden trencar. Anem a arreglar junts la fulla que s’ha trencat”.
LLAVORS, QUÈ FEM...? • És important limitar l’acció sense bloquejar l’emoció i buscar una manera alternativa i acceptable per a què expressi el que sent. Exemple: “Estàs enfadat perquè volies seure on està el teu germà. En lloc d’empènyer, perquè no li preguntes si vol canviar-te el lloc o si podeu estar una estoneta cadascun?” Si el germà no accepta, ajudar-lo a tolerar la frustració i permetre que expressi el seu malestar sense portar la acció. • Rigidesa/flexibilitat : la idea no és ser rígid ( ex. “ si o si acabes els deures avui” quan el nen s’està dormint de la son);s’ha de ser ferm però flexible, tenint en compte: - Les necessitats del nen - L’edat - La situació concreta en la que ens trobem • Negociant : a vegades és necessari aturar una mica i veure quines coses podem negociar, però negociarem la forma en que es portarà a terme la norma, però no la norma per ella mateixa. Exemple: si la norma és que s’ha de vestir per a sortir, això no és negocia, es podrà negociar quin vestit es posarà (si el verd o el blau)
Cada família escollirà quina és la forma de limitar als seus fills, amb la que se sent més còmoda; el més important és que: • Estem convençuts del límit que volem posar • Expressar clarament el “no” i mantenir-lo • Explicar-li el perquè del límit • Acordar-lo amb la nostra parella i/o altres adults responsables. • Les normes han de ser clares • No enviar dobles missatges
POSEM LÍMITS CLARS, FERMS I MANTINGUEM-LOS EN EL TEMPS. D’AQUESTA MANERA EL NOSTRE/A FILL/A ES SENTIRÀ ESTIMAT I GUIAT EN EL SEU CREIXEMENT.
