Racionalisme

1. Racionalisme

2. Introducció • A principis del XVII, el canvi de mentalitat del Renaixement es fa notar amb més força que mai. Els avenços espectaculars de la ciència topen amb la concepció aristotèlica del món. La nova ciència necessita un nou marc cultural, la nova ciència pressuposa uns principis incompatibles amb la filosofia anterior. És doncs necessària una nova forma de pensament capaç de delimitar amb claredat els àmbits de la raó i l’experiència, enfront la fe, la tradició, el poder i l’autoritat, que permeti a la Raó definir els propis criteris sobre el coneixement i les regles de comportament moral i polític. • Tot plegat es produeix enmig d’una complexa situació política, social i religiosa que aboca a la Guerra dels 30 anys, predomini de l’absolutisme polític i l’ascens de la burgesia. • Són els principis del pensament burgès (racionalisme individualista, atenció a l’experiència,crítica al dogmatisme religiós, teoria contractualista de l’Estat i mercantilisme) els que orienten la filosofia d’aquest segle. • El model de la nova filosofia és la ciència que basa el seu èxit en l’observació contrastada i la matematització: experiència i raó. La priorització d’un d’aquests dos elements dóna lloc al naixement de dos formes de pensar:Racionalisme i Empirisme.

3. Diferències Racionalisme i Empirisme

4. Conclusió • Molt sovint s’ha parlat de les dues tendències com a oposades i superades per Kant. • La realitat històrica no és tan simple, moltes de les tesis empiristes són presents en el racionalisme, sobretot la importància donada a la raó humana. • Ni els racionalistes rebutgen la influència del món sensible, ni els empiristes les realitats que provenen del subjecte de coneixement

5. Racionalisme: René Descartes • Va néixer a la Haye (França) el 1596, estudià la Flèche, un dels col·legis més prestigiosos d’Europa on els jesuïtes li proporcionaren una sòlida formació. • Entre 1618 i 1622 va participar a la guerra dels 30 anys (anys en que va començar a pensar la seva filosofia) • El 1622 s’estableix a París fins el 1628, dedicant-se completament a l’estudi i a contactar amb els intel·lectuals de l’època. • El 1629 es trasllada a Holanda on residirà i treballarà fins el 1649 any en què es desplaça a Estocolm, cridat per la reina Cristina de Suècia, on morí el 1650.

6. Obres • Discurs del mètode, Diòptrica, Meteors i Geometria (1637) • Meditacions metafísiques (1641) • Principis de filosofia (1644) • Les passions de l’ànima (1649) • Tractat de l’home (1662) • El món o tractat de la llum (1664) • Regles per a la direcció de l’esperit (inacabada 1701)

7. Penso, ergo sóc Dubte metòdic Objecte del dubte Percepció sensorial Existència de les coses Veritats racionals Fonament del dubte La incertesa Possibilitat d’error Hipòtesi Geni Maligne

8. El dubte metòdic • A partir de la seva recerca d’un mètode adequat per a la filosofia, amb el que vol garantir aquesta com un saber universal, Descartes veu la necessitat metodològica de desfer-se de totes les opinions sobre les que pogués trobar algun dubte raonable. Així , al mateix Discurs del mètode, inicia la tasca de passar pel garbell de la primera regla tots els coneixements que havia rebut, amb l’objectiu de trobar quelcom indubtable. Observa que podem dubtar: • Del coneixement dels sentits, puix que sovint ens proporcionen informacions enganyoses del món exterior • De l’existència real de totes les coses, atès que poden ser un somni • De les veritats racionals pròpies de les matemàtiques ja que podem suposar l’existència d’un Geni maligne ocupat a fer que ens enganyem en tot. • Atès que el dubte és universalitzable, Descartes sembla abocat a l’escepticisme, abocat a admetre que res és cert. Però en arribar a aquest punt en el que tot sembla il·lusori, topa amb el cogito (jo penso), que esdevindrà la primera evidència del que serà el seu sistema

9. Evidències • Penso, ergo sóc • 1ª evidència Jo • Idea d’infinit Idees adventícies • Idees factícies • 2ª evidència Déu Veracitat • 3ª evidència Món • Ciència

10. Criteri de certesa • La intuïció de la pròpia existència, el Jo, es presenta a la ment de forma clara i sense cap possibilitat de confondre-la amb altra idea. Evidència intel·lectual esdevé el primer criteri de certesa del seu sistema i la primera regla del mètode. • El jo de Descartes com a res cogitans (cosa que pensa), mostra l’evidència finita del jo (subjecte). És el descobriment d’una existència absolutament solitària, tancada en ella mateixa (solipsisme). Tota la realitat existeix com a pensament. Per sortir del solipsisme hem de dirigir la reflexió sobre els continguts de la ment, les idees per comprovar si n’hi ha alguna que ell no pogués ser l’autor, d’on es deduiria que no està sol al món.

11. Idees • Són com imatges que representen coses diverses, de tal manera que unes semblen provenir d’un món exterior (idees adventícies), altres de la pròpia consciència (idees factícies) i unes terceres que semblen implantades a la ment per una instància superior (idees innates). • Analitzant aquestes idees troba que la idea d’infinit no la pot haver produït, ja que , pel fet de dubtar se sap finit i imperfecte. Així surt del solipsisme

12. Quelcom infinit Déu • La presència de la idea d’infinit en la seva ment, fa necessària l’existència de quelcom realment infinit, capaç de produir-la: de Déu. Efectivament, analitzant la idea de Déu – idea d’un ésser perfecte- s’adona que en ella hi va implícita necessàriament l’existència real, ja que la no existència seria una limitació a la perfecció que correspon a un ésser perfecte (argument ontològic) • Per aquesta idea innata de Déu, se sap un ésser imperfecte que deu la seva existència a aquest ésser que ha posat en ell les idees de perfecció i infinit, si s’hagués fet a si mateix, s’hauria dotat d’aquelles perfeccions que és capaç de concebre (argument de causalitat). Déu existeix realment i, en virtut de la seva natura infinitament bona, veraç i perfecta, sap que no el pot enganyar. • L’evidència de Déu constitueix la segona veritat del seu sistema i la veracitat divina permet afrontar amb garanties la tasca del coneixement del món

13. Quelcom extens (El Món) • Descartes necessita justificar que la realitat física no és només pensament. • Les idees de coses externes, corpòries i materials que hi ha en la seva ment han de tenir un principi actiu que les produeixi. • Aquest principi no pot ser ell mateix, a que les idees apareixen a la ment sense que ho vulguem. Tampoc pot ser Déu el principi actiu, perquè es presenten a la ment com a coses materials i corpòries, i això voldria dir que Déu l’està enganyant contínuament cosa que no s’adiu amb la fiabilitat divina. Per tant ha d’existir, a més del Jo i de Déu, un Món material extens i corpori. • La veracitat de Déu garanteix l’existència efectiva del món i de la ciència, ja que assegura que les idees clares i distintes de coses extenses i materials es corresponen a coses realment existents. Aquesta evidència del món constitueix la tercera veritat del sistema

14. L’estructura de la realitat • Jo, Déu i el Món, constitueixen els tres àmbits de la realitat o de la substància que Descartes defineix com allò que no necessita de cap altra cosa per a existir. • Descartes és conscient que aquesta definició només s’escau a Déu, ja que el jo i el Món són creats per Déu i en depenen, però la manté per tal de remarcar que el Jo és independent del món i a l’inrevés. Cada substància es defineix per un atribut o propietat per la qual és pensada; les substàncies creades, a més a més , tenen modes o propietats no essencials, ja que puc pensar la substància sense ells. • Déu és una substància infinita i no creada • Jo és una substància pensant i creada • Món és una substància extensa i creada

15. Mecanicisme cartesià • La substància extensa és , doncs, la natura: quelcom material dotat de moviment. La matèria, com a pura extensió, és com l’espai tridimensional euclidià: quelcom homogeni i ple, on el buit no és possible, perquè seria com tenir matèria sense matèria, un espai sense espai o un ser que no és. • Així, tot l’espai és ple de matèria, a la que Déu ha dotat d’una certa quantitat de moviment, que es manté constant i d’unes lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment • Llei de la inèrcia • Llei de la direcció del moviment (línia recta que a causa d’una matèria plena és corba) • Llei de la conservació de la quantitat de moviment • Lleis universals i immutables, per tant l’homogeneïtat del món és absoluta • L’univers és un gran mecanisme que funciona igual que un rellotge

16. Dualisme antropològic • Metodològicament, Descartes estructura la realitat en tres nivells o substàncies amb diferents atributs: Jo (pensament), Déu (infinitud) i Món (extensió) • La distinció entre Déu i les altres substàncies és clara: la primera és infinita, les altres són finites. La distinció entre el Jo i el Món també és absolutament clara: allò pensant no és extens i allò extens no pensa. • Això comporta un dualisme, ja que som compostos de dues substàncies: cos (extensió) i raó (pensament). • Aquest dualisme es presenta problemàtic per la qüestió de la relació o comunicació entre les dues substàncies

17. Comunicació entre substàncies • El radical dualisme, no impedeix que afirmi la correlació entre elles a través de la glàndula pineal, lloc del cos on s’allotja l’ànima. • Les impressions (que tenen una explicació purament mecànica) produeixen subtils moviments a la glàndula pineal, que són copsats per l’ànima; i qualsevol decisió de la voluntat repercuteix en el glàndula pineal, que activa el sistema nerviós que origina els moviments pertinents al cos. Aquesta correlació de l’ànima cap al cos, promovent l’acció i del cos cap a l’ànima, generant la passió li permet afirmar que les passions són una interacció psicofísica i la moralitat és racionalitat

18. La subjectivitat humana • Aquesta separació de les dues substàncies en els humans, es manifesta científicament molt fecunda en la mesura que constitueix el fonament de la nova ciència. • L’únic que podem fer és formular hipòtesis que donin raó a certs fenòmens que contribueixin al nostre benestar humà • El que s’amaga, el que és a sota, des de sempre s’ha anomenat subjectum. Per això, el que caracteritza la nova ciència és la presència oculta, però imprescindible d’un subjecte ordenador, que estructura i dóna una forma determinada a la realitat: el propi investigador, el subjecte de coneixement. • Tot l’ésser del món tendeix cap al subjecte del coneixement, cap el cogito, fonament i font de tot coneixement del món, però que no en forma part.

19. Baruch de Spinoza • 1632-1677, filòsof holandès de família jueva originària de la península ibèrica diu que l’ordre i connexió de les idees és el mateix que l’ordre i connexió de les coses. • Així, la construcció deductiva d’un sistema filosòfic que doni raó a la totalitat, s’ajustarà amb tota seguretat a la realitat. El mètode deductiu de la matemàtica sembla el més adequat, per això escriurà la seva Ètica, “more geomètrico”

20. La realitat • Com tots els racionalistes, entén la realitat com a substància i accepta la definició cartesiana: allò que no necessita de res més per a existir. • Si la substància és allò independent i només Déu és absolutament independent, resulta que no hi ha més realitat substància que Déu (monisme) • Què és la natura: Déu és la natura, Déu és la causa immanent i no transcendent de l’univers (concepció panteista de la realitat) • De l’única substància existent, allò que el enteniment en copsa com a essencial són els seus atributs. Déu té un nombre infinit d’atributs dels quals només en coneixem el pensament i l’extensió. • Les combinacions d’atributs es concreten en modes, que són els éssers particulars, les coses només són concrecions limitades de la substància, és a dir, de Déu.

21. Realitat • Modes i atributs Atribut extensió Atribut pensament Modes infinits Atributs desconeguts

22. Natura humana • Quina és la natura de l’home? • Per Spinoza, si l’home pensa i té consciència de les seves idees i dels cossos, el cos i l’ànima només poden ser modes de l’única substància que existeix: Déu • L’ànima forma part de l’enteniment diví i el cos de la seva extensió i com que en Déu existeix un estricte paral·lelisme entre l’ordre de les idees i les coses • El problema de la comunicació de les substàncies troba en Spinoza la seva solució més pura i radical; qualsevol contradicció entre el món i el jo, o entre aquests i Déu, desapareix

23. Coneixement humà • L’home no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot, no tots els nostres coneixements són adequats. • Hi ha tres nivells de coneixement: sensible, racional i intuïtiu. • El primer ens ofereix un coneixement imprecís de la realitat • El segon ens aporta veritats universals i necessàries que es justifiquen per l’evidència que les acompanya • El tercer, el nivell més elevat de racionalitat, és el coneixement de les idees innates i el seu fonament comú: Déu. • Només les idees que procedeixen de la raó, referides a allò comú, a Déu, són adequades. Quan el coneixement és adequat, no hi ha confusió possible, perquè realitat i pensament són perfectament simètrics

24. Leibniz • 1646-1716, aspira al projecte d’una ciència general que fonamenti les altres ciències. Un llenguatge universal que asseguri la unitat expressiva de la ciència: calculem. • Aquesta ciència ha d’actuar com la lògica i la matemàtica, encara que aquestes siguin part d’aquella. • La universalitat i continuïtat d’aquesta ciència es corresponen amb la del món, correlació entre realitat i llenguatge

25. Coneixement: veritats de raó i de fet • Leibniz busca la veritat en l’estructura lògica de les proposicions, així dedueix que hi ha dos menes de veritat: les de raó i les de fet. Les primeres són necessàries i el seu oposat és impossible i les de fet són contingents i llur oposat és possible. • Les veritats de raó es fonamenten en el principi de no contradicció: Els triangles tenen tres angles • Les veritats de fet es fonamenten en el principi de raó suficient: la taula és rectangular • Els axiomes matemàtics i de la lògica són veritats de raó • Els postulats de les ciències empíriques són veritats de fet.

26. Substància individual • Suplanta el mecanicisme cartesià per un món animat i dinàmic inspirat en Paracels, en el qual es produeix la síntesi entre substància pensant i extensa. • El Món es composa de substàncies individuals de les que podem deduir tots els predicats. • La substància individual és la mònada: àtom de la natura • Són incorporals, immutables, inalterables, immortals i no més poden començar per creació i acabar per aniquilació de la Mònada Suprema: Déu • Cada una conté en ella mateixa un principi intern de canvi o força que determina la seva evolució i la distingeix de les altres • Hi ha diferents tipus de mònades: les entelèquies: mònades amb percepcions fosques i confuses, sense consciència; les ànimes, mònades amb percepcions més clares acompanyades de consciència i memòria (animals) i els esperits, mònades amb consciència, memòria i raó (persones) • Cada ésser és un agregat de mònades. L’esperit és la mònada activa respecte les mònades corporals per la major claredat de les seves percepcions, que li permeten comprendre el seu lloc en el món

27. Harmonia preestablerta • Essent les mònades substàncies simples només poden canviar interiorment, no poden percebre res extern, com s’explica doncs l’ordre de l’univers? • Harmonia preestablerta: Déu ha creat les mònades de manera que el desenvolupament (programa) de cada una sigui harmònic amb totes les altres i tot s’esdevingui com si hi hagués una comunicació real entre elles • Cada mònada roman en ella mateixa, però el seu ésser consisteix en reflectir l’univers sencer • Les coses materials actuen unes sobre les altres seguint unes lleis mecàniques: causa-efecte, moviment • Metàfora dels rellotges i la substància: A Descartes tenim dos rellotges diferents que actuen conjuntament gràcies a un rellotger (Déu). A Spinoza tenim un sol rellotge amb dues esferes (pensament i extensió) a Leibniz tenim infinits rellotges sincronitzats per una llei divina.