Conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll

1. Conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll

2. Aquesta és una de les obres mestres del romànic europeu. La seva genialitat resideix en la combinació d’elements de diferents visions bíbliques –les de l’Apocalipsi, Isaïes i Ezequiel– per presentar-nos el Crist del Judici Final. Aquest apareix des del fons i provoca un moviment centrífug de la composició, en la qual domina el sentit ornamental dels perfils i l’habilitat en l’ús del color per donar volums. Per la seva excepcionalitat i força pictòrica, l’obra del Mestre de Taüll s’ha projectat a la modernitat i ha fascinat artistes de les avantguardes del segle XX, com ara Picasso o Francis Picabia. MNAC

3. Context Es creu que l’anònim mestre de Taüll i el seu taller eren originaris del nord d’Itàlia, i que quan van arribar a Catalunya van ser contractats per fer aquestes pintures. Al fust de la primera columna del nord-est del temple hi ha la inscripció de la datació de consagració de l’església, el 10 de desembre de 1123, feta per Sant Ramon, bisbe de Barbastre. Aquest espectacular conjunt mural va ser adquirit, després d’un delicat procés d’extracció, per la Junta de Museus de Barcelona entre el 1919 i el 1923, amb l’objectiu de preservar aquest important patrimoni cultural. Per treure la pintura del mur i passar-la a un altre suport es va fer la tècnica anomenadastroppo, que consisteix a arrencar només la pel·lícula pictòrica dels fresc, sense el morter de la preparació.

4. Descripció formal El conjunt es divideix en tres parts o registres superposats: el primer, la volta de l’absis, representa el cel; el segon, la part superior del cilindre, remet a l’Església, i el tercer, la part inferior del cilindre (actualment perduda pràcticament del tot; simbolitza el món terrenal. Un altre element compositiu important és la simetria, que només es trenca en la posició de les mans de Crist, i en els arcs del segon registre. En aquest sentit sobresurt la figura de la Maiestas Domini, el rostre del qual es converteix en el paradigma d’aquest concepte, i l’estructuració geomètrica dels cossos dels diversos personatges. Aquesta esquematització formal aporta al conjunt un clar antinaturalisme, reforçat pel hieratisme i la frontalitat de les figures, que imposen respecte i autoritat, i per l’ús de franges monocromàtiques horitzontals al fons, que donen a l'espectador una visió atemporal de l’escena. A aquest antinaturalisme escapa l’intent de volumetria que l’artista pretén infondre en els personatges a través dels cercles vermells pintats a les galtes, i dels plecs dels vestits.

5. Descripció formal Un altre aspecte formal important, i molt característic del període romànic, és la utilització de la perspectiva jeràrquica, amb la qual l’artista aconsegueix que la imatge del Crist en Majestat, de grans proporcions respecte la resta de personatges, domini tota l’escena. Cal ressaltar, també, l’ús d’una línia negra que delimita les figures i que afavoreix la claredat compositiva, així com la utilització de colors purs i intensos, aplicats de manera plana, sense clarobscurs. Justament pel que fa a tonalitats, destaca la presència important del blau, obtingut en aquest cas a partir de l’aerinita, un mineral valuós i car que es troba als Pirineus, i que denota la bona disposició econòmica que hi havia per fer aquesta obra.

6. Significat El conjunt iconogràfic mostra una representació de la teofania –manifestació de la divinitat de Déu-, basada en el text de la segona parusia, és a dir, segona arribada de Crist al món, narrada a l’Apocalipsi de sant Joan. A la part superior de l’absis hi ha la imatge de la Maiestas Domini, el Crist-Jutge de cos sencer inscrit en una màndorla o marc en forma d’ametlla, assegut sobre l’arc del Cel i amb la Terra als seus peus. Crist beneeix amb la mà dreta, i amb l’esquerra aguanta un llibre amb la inscripció llatina ergo sum lux mundi. A banda i banda hi ha l’alfa i l’omega –primera i última lletra de l’alfabet grec- que simbolitzen que Ell és l’inici i la fi de tot. Envoltant aquesta imatge hi ha la representació simbòlica dels quatre evangelistes (tetramorf), presentats cadascun per un àngel. Finalment, als extrems de la composició hi ha dos àngels serafins. A sota d’aquesta imatge hi ha representada la Verge Maria, que sosté el Sant Greal, acompanyada pels apòstols sant Bartomeu, sant Tomàs, sant Jaume, sant Felip i sant Joan Evangelista, amb un arc més gran, imberbe i amb un llibre a la mà. A la part superior de la volta hi ha la representació de la Dextera Domini (mà de Déu que beneeix), i la imatge de l’Agnus Dei, l’anyell místic de set ulls, símbol del poder il·limitat de Crist. A l’intradós de l’arc s’hi representa la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, que al·ludeix a la salvació dels justos.

7. Models i influències El convenciment que l’autor dels frescos de Sant Climent de Taüll era un pintor amb contactes evidents amb Itàlia, on la influència iconogràfica i formal bizantina, era molt més gran, explicaria una bona part de les característiques del conjunt: el hieratisme i la frontalitat de les figures, l’allargament i l'estilització dels cossos, l’obsessió per la simetria, la grandiositat compositiva que aporta espiritualitat i solemnitat al conjunt, i l’ús de rodones vermelles a les galtes per donar una certa sensació de volumetria. Igualment, s’intueix una segona influència procedent de la il·luminació de manuscrits hispànics del segle X, i que s’aprecia en l’ús de franges horitzontals de colors als fons compositius. Es té constància que els seus deixebles també van treballar a l’església veïna de Santa Maria i que van pintar a Aragó i Castella, on van decorar l’ermita de Santa Cruz de Maderuelo (Segòvia) i la de Sant Baudelio de Berlanga (Sòria) Pantocràtor a l’ermita de Santa Cruz de Maderuelo , s. XII Extret de: TRIADó, J.R. Història del l’Art. Ed. Vicenç Vives, 2009